Lola Vendetta és un personatge contemporani que ja s’ha consolidat com a referent feminista. Raquel es va llicenciar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona l’any 2013, i l’any següent ja li dona vida a la Lola.
En una frase, quina Lola Vendetta veiem en aquesta cinquena entrega “Katanazo al amor romántico”.
Una Lola resilient, una mena d’au fènix, que s’aixeca de les cendres.
En el llibre previ “Una habitació pròpia amb Wifi” veiem una Lola molt menys bel·ligerant, ara, en canvi, torna a desenfundar la catana. Què ens en pots dir del llibre?
Feia molt temps pensava en una història a on la Lola recuperava la catana, i em va semblar que parlant d’aquest tema era imprescindible que ho fes. El llibre parla del xoc posttraumàtic després d’una relació de maltractament; la Lola surt d’aquella etapa que l’hem vist marxant al poble, que té l’energia molt baixeta comparada amb anteriors versions de la Lola Vendetta.
En aquesta entrega entenem per què l’energia va baixant, i anem veient el procés en què recupera aquella personalitat més lluitadora, com més gamberra.
Aquesta catana és una referència també a la Lola de les primeres entregues?
És per necessitat. Hi ha temes en què no necessito la catana, té més sentit si la deixa de banda, però en aquest cas vaig dir “ha de tornar a sortir l’expressió de la ràbia, ha de tornar a sortir la Lola Vendetta posant límits a lo bèstia com ho havia fet al principi”.
Aquesta història es divideix en dues parts, una novetat que no havíem vist prèviament, “Katanazo al amor romántico” és la primera entrega. Com és que has decidit dividir-ho? Quan veurem la segona part?
Com més aviat millor, ja la tinc començada. Ho volia concentrar tot en un llibre i quan em vaig posar a treballar vaig veure que necessitava un any més i el doble de pàgines. Amb l’editor vam decidir fer-ho en dues parts així jo podia anar treballant i també l’audiència pot anar veient què passa.
Clarament, hi havia dos blocs, psicològicament parlant, de l’evolució del personatge i vaig dir “té sentit que siguin dos llibres i que la lectora pugui fer una pausa”; és un llibre dens. Per escriure’l he llegit moltíssim sobre xoc posttraumàtic, sobre relacions de maltractament, i és també el resultat de molts anys de treballar amb moltes dones supervivents de violència masclista. No em podia cabre tot això en 200 pàgines.
L’última entrega de Lola Vendetta va ser el 2021, quant de temps portes treballant en el llibre que treus ara?
Quasi anava a llibre per any de la Lola Vendetta, i vaig fer una pausa per il·lustrar el llibre de “Morder la manzana” de Leticia Dolera. Ja tenia la intuïció que aprendria moltes coses que em servirien per als llibres de la Lola, no només perquè era un format diferent, sinó per treballar amb la Leti, que és directora de cine i té una manera de pensar filmogràfica. Ella em dirigia constantment, em va fer com molt de mestre a l’hora de liderar un projecte.
Es nota a nivell gràfic que en el llibre de la Lola “Katanazo al amor romántico” hi ha una sensació molt més cinematogràfica. En aquest llibre hi ha un personatge que és un gargot de color vermell que genera situacions d’un món molt oníric i que té sensació de pel·lícula. No havia treballat mai en aquest format i m’agrada perquè ho veig fàcilment traduïble a sèrie animada o a pel·lícula.
Jo vaig acabar de “Morder la manzana” que ja tenia el següent de Lola Vendetta amb moltes ganes de treballar-lo. Em va costar molt perquè ho vaig fer diferent, vaig seure durant molt de temps escriure, vaig esborrar mil vegades el que tenia escrit, vaig fer molta més feina prèvia i crec que per això el llibre és diferent
Vull parlar del Bruno, un nou personatge que neix amb l’ajuda de les teves seguidores de xarxes. Com va ser l’experiència i el procés de crear un així?
És el personatge més “xungo” del llibre, no sabia com fer-lo físicament i vaig decidir posar-ho en mans del públic. Quan els vaig dir que configurarem un personatge junts, no sabien que era un dels protagonistes. M’ha acabat agradant molt aquesta idea, perquè quan imaginem la figura d’un maltractador -que és el cas del Bruno-, ens imaginem una cosa tipo Rasputin, una figura súper òbvia. I normalment passa al revés, tenen una capacitat de convèncer socialment a la gent que són guais, inclús són més guais que la parella. A mi m’ha agradat molt l’exercici “d’enganyar” a l’audiència i que s’entusiasmin amb el personatge.
Amb la tonteria es va aconseguir una mena d’efecte similar al que passa quan una s’enamora d’un maltractador, que és que idealitza aquesta persona i resulta que després és una altra història, es genera una dissonància cognitiva que no entén que “si jo havia conegut aquesta persona, com pot ser que també sigui aquesta altra?”
Explica’ns alguna curiositat o detall del llibre que et faci gràcia.
La temàtica del llibre és molt densa, però hi ha el Pepito, que és el meu gos. Li he fet un personatge perquè és un gos adorable i fàcilment caricaturitzable.
També hi ha un personatge que adoro que és la Mort i que parla en argentí; és molt graciosa perquè és molt torracollons, molt pesada i molt existencialista. Tinc moltes amigues argentines, i vaig agafar una mica el to del què passa quan sopem totes juntes, aquesta cosa argentina que els agafa. Sempre els dic, “sembla que estigueu en una pel·lícula de Darín”, m’encanta.
I després el personatge de Déu, que és maldestre, la caga constantment, és el contrari del que tècnicament és Déu. El Pepito, la mort i Déu, són els tres personatges clau d’aquest llibre que et fan sortir una mica de la gravetat del tema.
De fet, el llibre li dediques al teu gos.
Quan ets il·lustradora el teu gos es torna en aquell factor dinamitzador del dia. És el que et fa sortir a primera hora al matí, al migdia i al vespre, com a mínim. I ja només això fa un canvi brutal en el dia a dia d’una il·lustradora.
El vermell és el color identitari de Lola Vendetta.
El vermell sempre m’havia agradat, ja des de petita. La Lola Vendetta al principi era un personatge purament cafre i gore, era molt absurd. Anava pel carrer i veia un cartell dissenyat amb Comic Sans i es carregava a tothom. Jo la dibuixava amb oli negre i quan explotava gent ho resolia amb un retolador vermell que tenia allà. I així va començar la paleta de Lola Vendetta. Vaig començar que tenia 22 o 23 anys, no pensava que m’enamoraria tant del personatge com per fer-la viure deu anys i 20 i 25, pots comptar quants anys més em queden! Els ingredients inicials es va donar una manera completament espontània.
D’on ve el nom “Lola Vendetta”?
A casa meva som família molt catalana, i després hi ha unes arrels andaluses, de cultura de flamenc i de música -el besavi i l’avi estudiaven música- i aquesta dualitat sempre s’havia donat a casa. El nom de Lola era un nom que m’abocava aquesta fusió de les dues coses. No podem dir Lola sense posar la “L igualadina”, que és impossible d’esborrar, sempre que pronuncio el nom del meu personatge es nota moltíssim que soc catalana, i això m’agrada. I Vendetta ve de la pel·lícula “V de Vendetta”, quan estava creant el personatge que va fent venjances i tallant caps em va venir aquest nom.
En alguna ocasió has definit la Lola com el teu alter ego, què hi ha de Lola en Raquel?
És un personatge que jo faig servir per viatjar a través d’aquells temes vull explorar, o inclús per rebotar-me contra polítics als quals no tindré accés mai.
El xoc posttraumàtic era un dels temes que feia temps que tenia aquí darrere l’orella, i a mesura d’anar veient l’evolució de les supervivents, vaig tenir moltes ganes de fer un llibre d’això. Hi va haver un moment que ma germana estava buscant llibres que parlessin del xoc posttraumàtic després d’una relació de maltractament, no en trobava més enllà d’assajos de psicologia o psiquiatria i em va dir “fes-lo tu”, i neix d’aquí. La Lola és la meva eina de navegar.
