33.2 C
Igualada
Dimarts, agost 9, 2022

El Gugenheim: una icona de la gran Bilbao

Carmel·la Planell Lluís
Historiadora, periodista i fotògrafa

Una de les apostes més ambicioses i de més atrevida modernitat de tombants del segle XX, va ser el projecte de reconversió de la ciutat de Bilbao a propòsit de la creació del Museu Guggenheim. Una favorable conjuntura econòmica i el superior “símbol” o “idea” Guggenheim van contribuir a què aquesta ciutat, en el trànsit del 1997 al 1998, hagués estat mereixedora de rebre la distinció de “ciutat del futur”.

Si bé, al decurs de la proppassada centúria, els museus Guggenheim van consolidar-se com a complexos arquitectònics i artístics d’incomparable magnitud i de renom internacional, com és ara el de Nova York, el de Venècia o el de Los Angeles, per exemple, aquest nou Guggenheim a la ciutat bilbaïna apuntava a denotar un delirós esperit de projecció urbana en una urbs d’escassa trajectòria artística i cultural. Aquesta empresa futurista (ideada per a superar el repte dels segles) i espectacular -que incorpora l’essència dels museus del segle XXI a l’Estat espanyol- sense precedents ha concedit a la ciutat un potent protagonisme i unes sòlides expectatives de reconeixement a escala mundial.

Òbviament, però, al costat de la gran acceptació i del suport d’uns quants (el Govern Basc, la Comunitat Europea i el mateix Club d’Amics del Museu) les apreciacions a l’entorn de la realitat Guggenheim van ser dispars i no absents de polèmica, atès que hi havia qui considerava si valia la pena de preservar i recuperar l’entorn de la Ria per a l’ocupació d’espais públics en lloc de decantar-se per un pla tan agosarat i tan prohibitiu econòmicament, capaç d’atemptar contra altres necessitats del poble bilbaí i per extensió del poble basc; o fins i tot que la imposició d’un museu d’aquestes característiques irremeiablement pogués fer ombra a futures figures del País. En summa, aquestes raons van contribuir a què la creació del Museu Guggenheim fos de difícil digestió.

Tanmateix, sorprenentment, aquella Bilbao de la Ria que, a la dècada dels vuitanta, et parlava des de la desolació més espantosa, de seguida va passar a la història; i, en contrapartida, el Guggenheim et proposava tot un concepte de novetat lligat a la imperiosa necessitat de recuperar aquella històrica zona deprimida -després de la crisi de la Siderúrgia i la irreversible paralització de l’activitat industrial de la Ria- i de posar en marxa –des d’un obsessiu propòsit del Govern Basc- la maquinària del Bilbao del segle XXI, amb la planificació final de construir el Museu Guggenheim i altres equipaments i serveis a l’entorn de la zona portuària de la urbs bilbaïna.

En aquest sentit, i per a tal fi, el Museu es troba emplaçat sobre un impressionant solar davant de la ribera del Nervión, que –avui- pots contemplar esplendorosa tan ben acompanyada d’un majestuós passeig. Des d’una insòlita i espectacular presència, l’edifici ocupa una respectable superfície de més de 24.000 metres quadrats i s’aixeca en una desafiadora monumentalitat gràcies a un recobriment (a la manera d’escames) d’unes gegantines plaques de titani i d’altres materials com la pedra o el vidre, que en el seu conjunt veus reflectint-se en unes rabioses lluentors argentades que es desdibuixen en rítmiques ziga-zagues sobre les serenes aigües del Nervión.

L’efecte visual de tot el complex Guggenheim supera amb escreix a qualsevol provocació estètica, ja que en un joc de fusió perfecte –segons les hores del dia, un cel de sol o de núvols, o bé la mateixa pluja- donen unes impressions òptiques de llum, colors, ombres, penombres i formes del tot enlluernadores. Tant és així que a tothora cedeixes davant d’unes percepcions visuals úniques, i quan no captivadores sí hipnòtiques, sempre segons el punt de vista, l’angle de visió, l’enfocament de la mirada, etc. Així, d’un primer cop d’ull, aviat endevines aquella intencionada silueta de “peix” que acull una bona secció del cos de l’edifici, un perfil harmoniosament cohesionat amb el vell sentit de la Ria; si bé se’t poden passar pel cap altres perfils, com el d’una nau o un submarí, entre d’altres. I, les més insòlites impressions vénen d’aquell cúmul de corbes, de formes distorsionades, d’arestes apuntadíssimes i de tota mena d’irregularitats lineals que hi són per a què t’acompanyis d’una persistent sensació de moviment, una bellugadissa en llibertat que impulsa i dóna vida a tota l’estructura de l’edifici.

Això no obstant, des de l’esfera estrictament arquitectònica, l’edifici que no és altra cosa que una monumental escultura que traspua tot l’esperit i l’estètica del Cubisme; una tendència artística que certifiques cada cop que t’adones que tot element nou i distint comença just on acaba l’anterior. Emperò, a l’ensems, en tant que escultura que és, t’envaeix amb una precisió acuradíssima un visionat tridimensional, aconseguit a partir d’un disseny arquitectònic intel·ligentment digitalitzat arran de la configuració d’aquella primera maqueta prèvia que feia anys, ja, havia dissenyat el canadenc, Frank O. Ghery, el seu arquitecte.

Quant a l’interior del Museu, aquest se’t presenta com a un colossal espai disposat al voltant d’un gran pati de llums, que s’obre a tres nivells d’alçària i et convida a fer un traspàs excepcional envers altres horitzons… En aquest sentit, una nova dimensió del món de les obres d’art se t’imposa des dels espais, des de les parets, des dels vidres, des del sostre…, alhora que et vas implicant en una atenta observació de copioses col·leccions d’obres de l’Art Contemporani. Totes aquestes obres, doncs, se’t proposen a primera vista des dels ascensors de vidre o bé des de la mirada atenta mentre passeges per les galeries, per les passarel·les, per les escales, pels ponts, etc. I, per últim, acaben de completar tot aquest extraordinari i transgressor aparador un afegit annex de luxe, configurat per les àrees destinades a la lectura, al descans, al lleure, a la degustació de menjars i begudes; i, molt particularment, a la reunió del gran públic en les respectives sessions de l’Auditori.

El “Guggen” –tal i com familiarment l’ha popularitzat el seu veïnatge més proper- s’imposa i t’imposa per sempre més en el seu desafiament de qualsevol estampa quotidiana.

Compartir
Carmel·la Planell Lluís
Historiadora, periodista i fotògrafa

Més notícies

Últimes notícies

Unió de Pagesos demana el soterrament dels projectes de línies d’alta tensió

Representants d’Unió de Pagesos i veïns dels termes d’Òdena, Jorba i Vilanova del Camí es van reunir la setmana passada amb una representació de...

La vilanovina Laura Martínez fitxa pel Levante Las Planas i debutarà a primera divisió

La vilanovina Laura Martínez ha fitxat pel Levante Las Planas de Sant Joan Despí i aquesta propera temporada, amb 23 anys, debutarà a la...

Jordi Badia completa el repte solidari de viatjar d’Itàlia a Noruega en bici

Després de 15 dies de pedalar i de recórrer 3.800 quilòmetres, l'alcalde de Calaf, Jordi Badia Perea, va creuar dissabte la línia de meta...

“L’assignatura pendent de l’esport igualadí és tenir un equip de futbol sala”

Entrevista a Bernardo Simón, àrbitre de 1a divisió Nacional de Futbol Sala i Delegat de la Delegació Anoia, Baix Llobregat i Penedès-Garraf Soc el Bernardo...

Diagnosi tecnològica per a Santa Margarida de Montbui

L’Ajuntament de Santa Margarida de Montbui ha rebut una diagnosi tecnològica, que té per objectiu elaborar una anàlisi de la situació actual de l’ajuntament...
Compartir