A finals dels anys 70, Igualada encapçalava els nivells de renda i de producció industrial de Catalunya. La ciutat -que institucionalment mai ha sabut fer de capital de comarca- oferia llocs de treball i benestar a les famílies de la Conca d’Òdena. Especialment en el ram del tèxtil i el punt, que són rams que donen molta mà d’obra femenina. La possibilitat que l’home treballés en el cuir o el metall i la dona en el tèxtil, feia entrar dos sous a les famílies de la ciutat. Igualada gaudia d’un empresariat local ocupat en fer créixer la fàbrica sense sortir de l’entorn.
La majoria de les empreses d’Igualada eren de caràcter familiar. Sovint en incorporar-se els fills també es diversificava el negoci i un germà portava la pell i un altre el gènere de punt. Els llocs de treball -i les empreses auxiliars- naixien i creixien a l’Anoia. En Josep Maria Vives Vidal va ser un genuí representant d’aquesta classe d’empresaris igualadins que donava caràcter a l’economia de la ciutat i la comarca. L’empresa es radicava a Igualada i els seus beneficis es reinvertien a la ciutat.
Començant amb una petita empresa familiar, Josep Maria Vives Vidal la va fer créixer fins a ultrapassar els mil treballadors i donant valor internacional a diverses marques de bany i cotilleria. L’edifici de la fabrica dissenyat per Josep Maria Vives Vidal era un exemple d’arquitectura moderna molt allunyat del “xabolisme” industrial de l’altre cantó de la N-II. Els beneficis en forma de serveis que hi tenien els seus treballadors -majoritàriament dones- eren un exemple que, malauradament, no s’ha mantingut a Igualada després del tancament de l’empresa.
La professió periodística em va donar ocasió de conèixer Josep Maria Vives Vidal tant en l’àmbit empresarial com en l’associatiu on sempre actuava en positiu i mai a la contra. El seu parlar tranquil i segur del que deia, no li era obstacle per preguntar i escoltar. La seva generositat va fer que, malgrat haver-lo tractat molt injustament en una ocasió des del setmanari, mai ens ho va retreure.
La globalització i una política industrial errant dels governs -central i autonòmic- va fer que aquella situació d’empresariat igualadí es perdés a poc a poc i avui l’economia de la Conca d’Òdena es decideix lluny de la comarca i sovint lluny de Catalunya.
Amb la desaparició física de Josep Maria Vives Vidal es perd també el darrer representant d’aquells grans empresaris igualadins de finals del segle XX, tan injustament tractats en el seu moment i tan importants que podrien ser en el futur.
Ens queda però una àmplia nissaga seguint-li els passos. A la resta ens queda el seu irrepetible exemple i el record d’haver conegut un igualadí exemplar, un gran empresari i un home de fermes conviccions i dedicació a la família.
