El Cap de L’Estaca de Bares, el punt més al nord de la Península Ibèrica. Una més que memorable experiència viatgera
E

18 de setembre de 2022

El Cap de L’Estaca de Bares, el punt més al nord de la Península Ibèrica i de tota Espanya, entre les ries d’Ortigueira i d’O Barqueiro, a la província de La Corunya, és una imponent penetració mar endins que gairebé separa les aigües del Cantàbric i de l’Atlàntic.

Vagi per davant que, quan ja has tingut ocasió de descobrir els altres tres caps dels quatre punts cardinals de l’Estat espanyol (Cap de Creus, Punta de Tarifa i Cap de Fisterra); un destí com el de L’Estaca de Bares conforma una experiència viatgera realment única i inesborrable, alhora que una manera d’impregnar-se de la veritable essència d’allò que és una costa abrupta i irregular com la gallega. És tracta d’una fantàstica descoberta que, això sí, cal fer-la a peu, en un assossegat caminar d’unes hores que et permetrà de recórrer tot un entorn paisatgístic summament prodigiós, incomparable i no absent de les múltiples sensacions i impressions que es deriven de situar-te, i trobar-te, davant dels límits fronterers de la terra amb el mar, gairebé obrint-te camí mar endins.

Aquí estant, per descomptat, et serà possible de descobrir uns racons insospitats: aquells que van des del mateix far passant per uns vells i ruïnosos molins arran de mar; o bé, a unes passes, una base militar americana abandonada, a finals dels anys 20’ del segle XX; i també un observatori d’aus. Una mica més enllà, el captivador i popular Port de Bares, amb la seva parròquia i tot, que és el que dóna nom al mateix cap o punta de L’Estaca. I, amb la mirada a ponent, algunes de les més recòndites, solitàries i inaccessibles platges pertanyents a les Ries Altes de Galícia.

Efectivament, L’Estaca de Bares és el punt més septentrional de tota la Península Ibèrica, assentat sobre unes aigües que viuen en una constant agitació; ja que aquí, a la confluència del Cantàbric amb l’Atlàntic, el vent és el gran i incansable protagonista. I, difícil se’t fa en aquest punt -de tan acusat promontori terrós i verdós- de mantenir bé l’equilibri per a poder albirar -gràcies a una immensa lluminositat que arriba fins a l’horitzó- les espectaculars panoràmiques que et regalen aquests confins de l’Estat espanyol. Gairebé sense haver de recórrer a cap metàfora es podria dir que: aquest és l’infinit del paradís.

Segons les coordenades geogràfiques del punt més septentrional del territori espanyol, i amb la mirada al nord, aquí et situes a latitud 43º 47′ 23.6″ N, longitud 7º 41′ 17.9″W, en una posició just a la divisòria geogràfica entre l’oceà Atlàntic i el mar Cantàbric. I és així que, aquest punt ja havia estat declarat Lloc Natural d’Interès Nacional en els avançats anys de la II República; essent considerat aleshores un lloc estratègic d’importància internacional per raons polítiques, militars i també per ser un punt de referència de diverses rutes no només d’abast humà sinó de pas per als moviments migratoris de centenars d’aus i d’altres espècies marines.

En mig del camí, cap a la punta, et ve a rebre l’escultural edifici d’una equilibrada simetria de El Far, amb el far al mateix centre. Aquesta quasi majestuosa arquitectura és bastant recent; la primera construcció d’aquest far data del 1849, inaugurant oficialment el 1850 el funcionament del Far de L’Estaca de Bares. El fet és que a causa de les sovintejades inclemències climàtiques, la primera construcció va veure una notable reforma a l’any 1948. I en aquest mateix enclavament arquitectònic, avui se’t fa estrany que, sense estar en actiu l’ofici del farer, les funcions del far estiguin -si més no- dirigides des del municipi de El Ferrol.

A unes passes, val la pena arribar-te al mirador que hi ha a prop de la vella àrea militar, ara convertit en un hotel de Naturalesa, una Estació Ornitològica, que de fet és -perquè així ha de ser- una localització emplaçada sobre uns espectaculars i esfereïdors penya-segats. Tanmateix, en aquest encontorn, la intervenció humana més antiga és el Moll o Port preromà de Bares (Mañón). I, de sempre, aquí, en tant que espai protegit, aquesta zona abasta també la costa de Loiba, altrement Ortigueira, tot un continu de gegantins penya-segats, punts sobre els quals no és d’estranyar la dificultat d’accés -tant des de terra com des de mar- com a conseqüència de l’impacte de la bravura de les aigües del nord de la província de La Corunya.

Deixa un comentari

L'Enquesta

Creus que Igualada necessita més carrils bici?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta