El Cap de L’Estaca de Bares, el punt més al nord de la Península Ibèrica. Una més que memorable experiència viatgera

0
60

El Cap de L’Estaca de Bares, el punt més al nord de la Península Ibèrica i de tota Espanya, entre les ries d’Ortigueira i d’O Barqueiro, a la província de La Corunya, és una imponent penetració mar endins que gairebé separa les aigües del Cantàbric i de l’Atlàntic.

Vagi per davant que, quan ja has tingut ocasió de descobrir els altres tres caps dels quatre punts cardinals de l’Estat espanyol (Cap de Creus, Punta de Tarifa i Cap de Fisterra); un destí com el de L’Estaca de Bares conforma una experiència viatgera realment única i inesborrable, alhora que una manera d’impregnar-se de la veritable essència d’allò que és una costa abrupta i irregular com la gallega. És tracta d’una fantàstica descoberta que, això sí, cal fer-la a peu, en un assossegat caminar d’unes hores que et permetrà de recórrer tot un entorn paisatgístic summament prodigiós, incomparable i no absent de les múltiples sensacions i impressions que es deriven de situar-te, i trobar-te, davant dels límits fronterers de la terra amb el mar, gairebé obrint-te camí mar endins.

Aquí estant, per descomptat, et serà possible de descobrir uns racons insospitats: aquells que van des del mateix far passant per uns vells i ruïnosos molins arran de mar; o bé, a unes passes, una base militar americana abandonada, a finals dels anys 20’ del segle XX; i també un observatori d’aus. Una mica més enllà, el captivador i popular Port de Bares, amb la seva parròquia i tot, que és el que dóna nom al mateix cap o punta de L’Estaca. I, amb la mirada a ponent, algunes de les més recòndites, solitàries i inaccessibles platges pertanyents a les Ries Altes de Galícia.

Efectivament, L’Estaca de Bares és el punt més septentrional de tota la Península Ibèrica, assentat sobre unes aigües que viuen en una constant agitació; ja que aquí, a la confluència del Cantàbric amb l’Atlàntic, el vent és el gran i incansable protagonista. I, difícil se’t fa en aquest punt -de tan acusat promontori terrós i verdós- de mantenir bé l’equilibri per a poder albirar -gràcies a una immensa lluminositat que arriba fins a l’horitzó- les espectaculars panoràmiques que et regalen aquests confins de l’Estat espanyol. Gairebé sense haver de recórrer a cap metàfora es podria dir que: aquest és l’infinit del paradís.

Segons les coordenades geogràfiques del punt més septentrional del territori espanyol, i amb la mirada al nord, aquí et situes a latitud 43º 47′ 23.6″ N, longitud 7º 41′ 17.9″W, en una posició just a la divisòria geogràfica entre l’oceà Atlàntic i el mar Cantàbric. I és així que, aquest punt ja havia estat declarat Lloc Natural d’Interès Nacional en els avançats anys de la II República; essent considerat aleshores un lloc estratègic d’importància internacional per raons polítiques, militars i també per ser un punt de referència de diverses rutes no només d’abast humà sinó de pas per als moviments migratoris de centenars d’aus i d’altres espècies marines.

En mig del camí, cap a la punta, et ve a rebre l’escultural edifici d’una equilibrada simetria de El Far, amb el far al mateix centre. Aquesta quasi majestuosa arquitectura és bastant recent; la primera construcció d’aquest far data del 1849, inaugurant oficialment el 1850 el funcionament del Far de L’Estaca de Bares. El fet és que a causa de les sovintejades inclemències climàtiques, la primera construcció va veure una notable reforma a l’any 1948. I en aquest mateix enclavament arquitectònic, avui se’t fa estrany que, sense estar en actiu l’ofici del farer, les funcions del far estiguin -si més no- dirigides des del municipi de El Ferrol.

A unes passes, val la pena arribar-te al mirador que hi ha a prop de la vella àrea militar, ara convertit en un hotel de Naturalesa, una Estació Ornitològica, que de fet és -perquè així ha de ser- una localització emplaçada sobre uns espectaculars i esfereïdors penya-segats. Tanmateix, en aquest encontorn, la intervenció humana més antiga és el Moll o Port preromà de Bares (Mañón). I, de sempre, aquí, en tant que espai protegit, aquesta zona abasta també la costa de Loiba, altrement Ortigueira, tot un continu de gegantins penya-segats, punts sobre els quals no és d’estranyar la dificultat d’accés -tant des de terra com des de mar- com a conseqüència de l’impacte de la bravura de les aigües del nord de la província de La Corunya.

Compartir