És sabut que fins i tot dins d’un camp de presoners, hi ha presos que col·laboren amb els carcellers. Pot ser per un rosegó de pa, per enemistat amb altres presos, per maldat o potser perquè, en realitat, es tracta d’un policia infiltrat. A la història i al cinema hi podem trobar exemples de tot tipus.
Viure tancat en un camp de concentració, posa a prova la resistència humana i fa aparèixer el millor i el pitjor de les persones dels dos costats de la reixa. La primera obligació del pres és fugir, buscar la llibertat on es trobi. Alguns la busquen en petits espais dins dels límits i les regles del camp de concentració, però altres busquen desesperadament la forma de fugir. L’anhel de llibertat és més fort que totes les cadenes i reixes del món.
En un camp de concentració les lleis no són iguals per a tothom. Els presos no tenen cap dret ni cap instrument per defensar-se, mentre que els guardians tenen totes les lleis, els mitjans i les armes per imposar-se “manu militari” amb l’aplicació de la violència, cada vegada que els rota. En un intent de fuga, hi ha guanyadors i perdedors. Si perd el pres li costarà la vida o un augment de la condemna. Si guanya el guàrdia, ni que sigui matant al pres, rebrà un premi o una condecoració. Tots dos han complert amb la seva obligació, però uns sempre guanyen i altres sempre perden.
En cas de conflicte intern, els guardians tenen la llei del seu costat i els presos invariablement se la troben en contra. Tot sovint, les normes internes de les presons violen els drets humans. Per això tan bon punt entren a la presó, són despersonalitzats i els assignen un número.
Qui s’imagini que parlo dels camps de concentració nazis o de les presons de Rússia o Cuba, està ben equivocat. Quan penso en Pablo Hasel, maltractat a la presó de Ponent de Lleida, administrada per la delegació del govern d’Espanya, (abans anomenada Generalitat de Catalunya) m’adono que a tot arreu hi ha carcellers amb més sadisme que humanitat.
Els presoners són més nombrosos que els carcellers i en alguna ocasió un motí carcerari, ha aconseguit una fuga massiva de presos que, amb unitat interna han assolit la llibertat somniada. Però el 99’9% dels plans de fuga dels presos són avortats per culpa dels col·laboracionistes del règim de la presó. Els presos que col·laboren amb els carcellers -o els jutges prevaricadors- són el pitjor enemic de la llibertat… individual o col·lectiva.
L’única forma d’escapar-se d’un espai sense una llei que protegeixi a tots els ciutadans per igual, com és un camp de presoners, és que tots els presos treballin pel mateix objectiu, sense mirar-se de reüll, col·laborant sense reserves, per assolir la llibertat. Si no és així, sempre acaba sortint un traïdor que tira per terra els millors plans de fuga.
Com més dur és l’enemic, com més instruments de poder té, més necessària és la unitat de tots els presoners per aterrar els murs de la presó. Els catalans fa 309 anys que ho sabem això, però seguim patint uns col·laboracionistes que per la seva lluita de partit ens priven d’assolir la llibertat que volem.
