L’Anoia viurà aquesta propera setmana la segona moció de censura d’aquest mandat municipal. La primera es va produir el desembre de 2020, en plena pandèmia, quan ERC va perdre l’alcaldia de Piera en benefici d’un acord Junts per Catalunya-PSC. La setmana vinent, el PSC guanyarà una alcaldia, en aquesta ocasió a Òdena, també en prejudici d’ERC gràcies a un acord amb l’agrupació d’electors independent Òdena a Fons. Els republicans perden així dues places fortes després d’obtenir, el 2019, els millors resultats municipals a la comarca després de la 2a República.
Les mocions de censura són una eina democràtica, per molt doloroses que puguin ser per als afectats. És un instrument vàlid i, de fet, han ajudat a millorar institucions que estaven mal gestionades. És una forma d’evitar mals majors. Hi ha exemples de sobres a l’Anoia, des de la recuperació de la democràcia, que ho avalen. Posar en dubte l’eficàcia aquesta fórmula és un error, sempre i quan, és clar, la motivació sigui lògica i fonamentada. No succeeix el mateix quan darrere s’hi amaguen rancúnies, problemes personals, ànsies de poder, prebendes sotamà, pactes de partits, menjadores polítiques, enveges i un sensefi de raons difícils o impossibles de defensar.
No entrarem si el que passarà dimecres a Òdena és o no fonamentat. És, però, curiós que s’addueixin qüestions de confiança quan han passat tres anys de mandat i només en queda un per a les properes eleccions municipals. És, almenys, estrany.
Els polítics, sobretot a nivell local, haurien de tenir molt en compte que la política municipal comporta el risc -i la gràcia- de la proximitat. Es tracta de treballar pel poble, ajudar a millorar-lo i contribuir al benestar dels veïns. Tota la resta hauria de ser secundari. Ens hi va mantenir la poca confiança que avui la majoria de ciutadans tenen en la política.
