L’Anoia torna a situar-se en el centre del mapa estratègic de la Generalitat, però, com ja és costum en la nostra història recent, ho fa per assumir una càrrega que altres territoris miren de lluny. Els recents anuncis del Govern són d’una magnitud innegable: serem la segona comarca del país -només per darrere del Segrià- destinada a concentrar la major potència d’energies renovables i, simultàniament, ens convertirem en la seu d’una potent xarxa de centres de dades.
D’entrada, l’aposta per la transició energètica i la digitalització és un pas ineludible cap a la modernitat i la sostenibilitat. Ningú pot oposar-se al progrés que ha de salvar el planeta i moure l’economia del segle XXI. Però l’Anoia ha estat, durant massa dècades, el “pati del darrere” de la regió metropolitana i del país.
Hem acollit abocadors de dimensions gegantines i parcs eòlics que han transformat el nostre paisatge, sovint amb una compensació nul·la per al benestar dels nostres ciutadans.
L’anunci que serem el pol dels centres de dades -infraestructures que consumeixen una quantitat ingent d’energia i aigua i quasi no ofereixen llocs de treball- ens obliga a ser exigents. No podem acceptar que la comarca sigui simplement el suport físic d’uns serveis que beneficien tot el país mentre nosaltres patim les servituds del territori. Si l’Anoia ha de ser el motor energètic i digital de Catalunya, el Govern ha d’entendre que la lleialtat territorial ha de ser bidireccional.
Prou a la política de “les engrunes”. No és coherent que se’ns demani ser capdavanters en tecnologia i energia neta quan encara patim unes comunicacions ferroviàries pròpies del segle passat. De moment, les promeses de solucions són únicament paraules. I n’hem escoltat moltes. Masses com per creure’ns-les precisament ara.
Celebrem les inversions, però vigilarem el seu impacte. Exigim que aquesta “capitalitat de dades” vingui acompanyada d’un pla de compensació real, amb infraestructures de transport i polítiques actives que deixin de veure l’Anoia com una zona de sacrifici i comencin a tractar-la com el motor que el país necessita. Tindrem polítics capaços d’aconseguir-ho?
