Amb bicicleta generalment, solen anar pels contenidors d’aquesta ciutat persones immigrants que, mitjançant una barra amb un ganxo de ferro a la punta, remenen en el seu interior a la fi de treure, bàsicament, ferro, alumini, coure i acer… -en el seu argot, “xatarra”-. Després porten el que recullen a uns magatzems que hi ha al polígon d’aquesta ciutat, tres concretament, en què compren aquests metalls a 22 cèntims el quilo, traient-se uns magres ingressos per a la seva subsistència. L’amable encarregat d’un magatzem d’aquesta tasca m’ha informat d’aquests detalls, a més a més de respondre la pregunta de si hi havia gaires persones que s’hi dedicaven. La resposta ha sigut “moltes”:
- 100? -He preguntat-.
- Més, més. -Ha respost-.
- Dues-centes?
- Inclús tres-centes, pots dir.
Una altra cosa, ha conclòs, és la deixalleria municipal.
A Barcelona tots hem vist que en comptes de bicicleta van amb carros de supermercat, carregant els metalls que troben. Un estudi de la Universitat de Barcelona indica que més de 3.000 “recicladors informals xatarreros” operen cada dia a la ciutat i que recullen 380 tones de metall diàries dels carrers i contenidors. L’informe indica que aquest col·lectiu treballa una mitjana de seixanta hores per setmana i guanya menys de 500 euros al mes, és a dir, un 40 % del salari mínim. La meitat viu en pisos compartits i l’altra meitat al carrer. Segons les dades de l’estudi, un “xatarrero” recull uns 118 quilos de metall al dia, fet a partir del qual s’extrapola que les 3.200 persones que participen en aquesta activitat a Barcelona reuneixen unes 380 tones de metall diàries. Quantitats que més o menys m’ha confirmat l’encarregat igualadí.
Els investigadors afirmen que per a la majoria de persones que formen part d’aquest col·lectiu, recollir “xatarra” és una estratègia de supervivència davant la impossibilitat d’accedir al mercat laboral per falta de papers. L’informe, per altra banda, també descriu els drets fonamentals negats a aquestes persones.
Per altra banda, el governador del Banc d’Espanya Pablo Hernández de Cos, en l’informe anual del 2023, ve a dir el greu problema de les principals economies amb el qual s’enfrontaran en els propers anys pel que fa a salvar el sistema actual de les despeses de la Seguretat Social quant a les pensions contributives, degut a l’envelliment de la població, la consegüent baixada de cotitzants i l’augment de pensionistes que genera unes fortes despeses de jubilacions amb un cost de l’11,5% del PIB i amb una projecció del 13% el 2050. A l’efecte, Ángel Gavilán, director general d’Economia i Estadística del Banc d’Espanya, assegura que en els propers 30 anys faran falta 24 milions de mà d’obra immigrant a fi de sostenir el sistema de pensions actual.
Dit això, ja corren veus que en comptes de limitar entrades d’immigrants s’hauran de fer ofertes perquè vinguin, i cal que el departament d’estrangeria faci primerament un esforç quant a la regularització dels que ja són aquí i, en segon lloc, determini com s’ha d’afrontar aquesta necessitat de mà d’obra que ha de venir de fora.
Una altra cosa és el fet que aquesta multiculturalitat comporta, també, doncs, caldrà preveure-ho en les mesures filosòfiques i socials perquè aquestes persones siguin integrades a la societat.
