L’altre dia un empresari gironí em va explicar que quan els seus dos fills feia poc temps que treballaven a fora per agafar experiència, un altre empresari amb més anys al timó li va dir “és una enganyifa, no aprenen res; on s’aprèn és prenent decisions”. Va preguntar als seus fills què estaven fent i quan li van contestar “PowerPoint per al meu cap” els va dir que s’incorporessin a l’empresa familiar. Després d’uns anys van fer un MBA i ara estan a la posició de DG de filials abans de passar a l’hòlding. Un altre empresari familiar té el problema que, després d’haver-se format i treballar a una multinacional a Londres, el fill li diu “pare, és que a mi Girona i l’empresa familiar se’m queden petits”.
Aquestes històries em porten a reflexionar sobre la recomanació que jo, i la majoria d’assessors, faig a les meves famílies empresàries clients perquè planifiquin la formació dels familiars que s’han d’incorporar a l’empresa familiar amb adquisició d’experiència pràctica fora per tal d’obrir la ment a altres formes de treballar, i demostrar la capacitat. Molts protocols familiars ho tenen establert com a requisit.
Diguem, en primer lloc, que “bé està el que bé acaba”, que “cada un explica el marcat segons li va”, que “hi ha excepcions que confirmen la regla”, i que “no hi ha regles universals, sinó recomanacions”.
Tinc un cas en què he recomanat a la família empresària “acomiadi temporalment” al fill gran, de 27 anys, que es va incorporar directament per evitar que els següents ho facin. Segurament no em faran cas, però hauran de justificar-me, si volen, la seva decisió amb els pros i contres. En un altre he recomanat la incorporació d’un mentor extern per al fill de 40 que no ha treballat fora i té freqüents entrebancs amb el seu predecessor a l’hora de retre comptes.
Incorporar-se directament a l’empresa familiar pot ser molt còmode per al continuador, ja que és més difícil que l’acomiadin i la carrera pot ser més ràpida; però pot dificultar l’autoestima, ja que sempre es pot tenir el dubte de si hi és per sang o vàlua. També hi ha el risc que els predecessors vulguin evitar la “fugida del niu”.
En definitiva, és cada família empresària concreta la que ha de prendre les decisions, tenint en compte les recomanacions i tots els pros i contres a llarg termini.
