Una economia de guerra es forma quan un país reorganitza la seva indústria durant els temps de guerra per a assegurar que la seva capacitat de producció estigui configurada de manera òptima per a contribuir a l’esforç bèŀlic. En una economia de guerra, els governs han d’assegurar-se que els recursos s’assignin de manera eficient per a secundar tant l’esforç bèl·lic com les demandes dels consumidors civils” (Callum Cliffe).
La guerra provocarà, provoca ja, una crisi humanitària i econòmica greu, com totes les guerres, però aquesta la tenim a prop, amb el perill que s’enfrontin les grans potències mundials, les que tenen el botó vermell, i de fer-ho saltar tot pels aires!
La por de la tercera guerra mundial és present. Els 27 de la UE ja han començat a aplicar l’economia de guerra. A l’estat espanyol, Urkullu, president de l’autonomia basca, ja ha dit clarament que emprèn l’economia de guerra. Pedro Sánchez també n’ha fet esment, i així aniran seguint totes les economies involucrades, directament o indirectament, en el conflicte entre Rússia i Ucraïna.
En definitiva, l’economia de guerra és l’autosuficiència, com s’entreveu en la definició del primer paràgraf. No dependre de ningú és bàsic; en tot cas, que depenguin de tu.
A nivell dels consumidors civils també s’està establint l’economia de guerra, es nota que s’estan reorganitzant per assegurar-se els recursos per la pròpia supervivència; els supermercats estan desbordats, s’acaparen queviures, l’oli de gira-sol és ja un bé escàs, el paper higiènic torna a esgotar-se… Però n’hi ha prou en acaparar queviures? O en abaixar la calefacció com ha dit el Sr. Borrell? No. Els queviures acaparats s’esgoten, el gas serà escàs i car, i la inflació, que sols es pot combatre amb la recessió (Sala i Martín), farà difícil la compra del dia a dia. És obvi que aquesta nova situació posarà fre al consum desenfrenat per l’escassedat i carestia de tots els productes, en especial els energètics i els que depenen d’ells, com el transport; no serà tan factible consumir lluç fresc de Sud-àfrica, o anar de vacances a Nova Zelanda…
La nova situació farà que les vacances podrem fer-les a les platges de la costa que tenim propera, amb un sol que enlluerna mitja Europa, o a la muntanya, que també la tenim a tocar. El qui tindrà un hort, un galliner, un parell de cabres i llenya per escalfar-se serà afortunat, no tan sols per ser autosuficient, sinó que, a més, ho serà perquè podrà menjar sempre bé, bo, sa i coses de temporada, amb tomàquets amb gust de tomàquet (“la caseta i l’hortet” Francesc Macià).
Aplicant-te l’economia de guerra, no dependràs de ningú. Tot torna!
