De vegades, en tant que ànima viatgera, et sembla condescendent d’observar coincidències compartides a l’hora de parlar d’algunes destinacions; això és, són moltes veus les que subscrivim l’opinió que: descobrir Dubai no és solament visitar la capital d’un país sinó que és tota una impressionant experiència.
En aquest cas, precisament perquè assisteixes a un dels universos tal vegada més exuberants del món, en el qual una frenesí excessiva per a la grandiositat i l’abundor semblen envair totes les dimensions artístiques de la seva magnitud arquitectònica; emperò, que de retruc, t’adonis que la multiculturalitat sigui norma de vida social, això ja és una qüestió força més discutible.
Situada a la costa oriental de la península Aràbiga, al golf Pèrsic, Dubai llinda amb l’Emirat d’Abu Dhabi, al sud; amb Sharjah, al nord-est i amb una colossal extensió de desert que l’embolcalla; mostrant-se com a un dels Emirats Àrabs Units de més rellevància, per ser un dels centres econòmics, financers i de reclam turístic -atesa la seva desbordant arquitectura- a nivell internacional. Òbviament i en dates recents, la ciutat, avui la més poblada de tots els emirats (més de tres milions d’habitants), és mundialment afamada per albergar el gratacel més alt del món, el Burj Khalifa; tot i que la innovadora contemporaneïtat de les seves arquitectures és també notòria i admirable en edificis -ideats per a un estil de vida d’opulència i luxe- de sobrada concurrència com és el cas de: el Dubai Mall, un dels més grans centres comercials construïts o el complex, The Palm, en una desafiadora illa artificial sobre el mar, entre d’altres.
Òbviament, tot i localitzar-se en una regió desèrtica, si bé en un passat no massa llunyà aquesta era una ciutat portuària de pescadors i mercaderia de perles, el canvi de registre li va venir arran de l’alteració espectacular de la seva balança econòmica, a partir dels anys 70; quan l’explotació petroliera va generar uns ingressos descomunals. Més endavant vindria el saber fer amb els negocis i una capital diversificació de la seva economia, tot un reajustament que abocaria a viure en una constant i imparable transformació, presentant-se -en multitud de convocatòries- com a un veritable referent i punt de trobada internacional.
Tanmateix, en aquesta pàgina, allò a què et convoco és al coneixement d’unes arquitectures que dibuixen una fesomia urbanística única i potser insuperable, un immens traçat de gratacels, propi d’una ciutat extraordinàriament avançada al futur d’ençà només un parell de dècades; certament d’aquelles tan representatives de la ficció cinematogràfica, i que a Dubai són una realitat. Així, els edificis més emblemàtics alberguen hotels, centres financeres i apartaments d’alt estànding, en una sorprenent barreja entre l’arabisme tradicional i unes predictives estètiques del demà han convertit Dubai en una de les urbs més cobejades del planeta per la seva visió del futur i el seu cosmopolitisme; al capdavall, tot un símbol per a una ciutat que vol magnificar l’excel·lència i el gust per l’ostentació dels xeics àrabs, mirant a la posteritat, en un etern procés expansiu de centenars i centenars de edificacions -majoritàriament immobles de vidre- connectades entre sí per espaioses i interminables vies de trànsit rodat.
Si més no, més enllà dels santuaris de culte, el pes de la tradició també es manifesta en algunes edificacions que rescaten l’herència del passat i són de visita obligada, com els captivadors mercat o socs: en un braç de mar, el Soc de l’Or, amb nombroses joieries, on l’or, les pedres precioses i les perles te’ls trobes a preus tremendament competitius; i, més terra endins, el Soc de les Espècias, tot un regal de les aromes i la quotidianitat de la Dubai antiga, amb una àmplia i colorista oferta dels seus productes més genuïns (dàtils, canyella, safrà…).
