Quan vaig ser a la carretera ja vaig adonar-me que se m’havia fet tard i no arribaria a temps
per dinar amb la família a Girona. Tampoc no m’abellia quedar-me en un dels restaurants que hi ha a l’Eix Transversal on tot és prefabricat i de gust anodí. Per això, vaig fer un altre plantejament i anar a dinar a un poble petit, llunys dels vials de comunicació i on el menjar fos casolà i de productes de la terra. No em va costar trobar-lo. En realitat, ja me n’havien parlat, però sempre havia passat de llarg. El poble té menys de 200 habitants, però hi ha un restaurant força conegut, amb una terrassa ran del riu Ter. Ideal, doncs, per a un dinar tranquil. La terrassa era plena de gent que prenien l’aperitiu tot esperant l’hora de dinar. Hi havia un ambient diria que de mitja festa, tot i ser un dia laborable.
Em va rebre una senyora de faccions clarament sud-americanes. Se’m va dreçar en castellà (només faltaria!). No tinc res contra ningú que hagi vingut a casa nostra per trobar millors condicions de vida. Però crec que s’hauria d’exigir un mínim d’integració. La situació em va sorprendre pel lloc on era i perquè m’havia fet la il·lusió de trobar-me en un indret del cor de Catalunya. Em van assignar una taula que venia a ser com una mena de talaia d’observació de l’entorn. El local era gairebé ple. La majoria eren treballadors del camp i famílies que volien gaudir d’un cap de setmana llarg. Vaig comptar que hi havia dotze persones en total per servir. Eren eficients perquè tot seguit m’atenien quan veien que faltava alguna cosa. Però totes se m’adreçaren en castellà, i només dues en català, tot i que jo vaig deixar el diari obert i ben visible sobre la taula. Quan jo m’adreçava a elles en català em contestaven en català també. Seria molt demanar un xic d’educació envers el client? A la taula del costat hi dinaven dos treballadors.
Un duia els braços embenats. Una cambrera els devia conèixer perquè va preguntar què havia passat. L’home es va fer un bon embolic per explicar en un castellà ben genuí de l’Empordà que desmuntant una tanca de ferro, li havien caigut tota una munió d’espurnes que li havien travessat la roba i se li havien incrustat a la pell. Hi havia un gran televisor -per fortuna amb la veu fluixeta- connectat a Tele-5, de manera que em vaig
haver d’assabentar de les notícies a través d’un canal foraster. El poc que varen dir sobre Catalunya era totalment esbiaixat i des de la perspectiva centralista que caracteritza aquest canal. Almenys vaig tenir la sort que per postres m’oferissin “crema catalana” i a més, “casera”, és a dir, feta per ells. No vaig voler prendre cafè perquè tenia ganes d’arribar a “casa meva” i prendre’l davant un canal de televisió també de casa. Mentre feia els darrers quilòmetres pensava en com podia ser que m’hagués sentit tan foraster en un lloc tan tradicionalment considerat el cor de Catalunya. La realitat és que aquest país nostre necessita disposar dels elements necessaris per mantenir una llengua que, diguin el que diguin, va retrocedint davant la (pre)potència de l’espanyol que arriba de tot arreu i s’escampa fins als racons més recòndits del nostre país. Fins i tot en el cas d’independència, si no aconseguim incrementar l’ús social del català, podem ser com Andorra; els noms del carrers i els rètols dels establiments són escrits en català, però normalment t’atenen en la llengua del país veí. I no tot es pot vendre.
Josep M.Carreras
