Darrerament he estat entretingut amb el llibre “1688: la primera revolució moderna” de l’historiador anglès Steve Pincus, professor a la Universitat de Yale. Un text que llegit en clau de present és força revelador del moment polític que estem vivint. La tesi de Pincus és que una revolució es gesta quan part de les elits no obtenen prou beneficis del sistema i l’statu quo no és suficient per a les forces productives i gestores del benestar econòmic. També hi ha un fràgil equilibri que evita que les masses es revoltin contra aquells qui detenten el poder i els regulen l’extracció dels recursos impositius. El poble, sempre amatent a qualsevol conjuntura revolucionària, està disposat a lluitar quan no percep el govern com a legítim. Perquè el poder, que gairebé sempre s’ha fonamentat en la violència i la coerció, necessita de caps carismàtics o amb autoritat moral. No n’hi ha prou amb l’espasa i la llei per fer-se respectar. Cal defensar el bé comú (Commonwealth). Pincus ho exposa en el context de la Revolució Gloriosa a l’Anglaterra del segle XVII.
Una de les figures d’aquella època era Isaac Newton, el “dimoniet” de Cambridge, astrònom, alquimista, físic, teòleg, etc. Va ser nomenat director de la Casa de la Moneda per tal d’evitar les nombroses falsificacions i produir els bitlles del recent creat Banc d’Anglaterra, una institució privada creada per la coneguda família Rothschild. Un bon amic de Newton va ser John Locke, filòsof i pedagog, que va posar les seves idees revolucionàries al servei de la formació del nou govern liberal. Per Locke el poble té dret, i el deure, de revoltar-se quan el govern actuï de forma despòtica.
S. Pincus desmunta la idea d’una revolució pacífica entre modernitzadors i conservadors. La monarquia catòlica de Jaume II, amb les seves prebendes i beneficis als sectors eclesiàstics i aristocràtics, s’oposava al model “holandès”, que buscava un estat amb regust de república on prevalguessin els interessos comercials i mercantils i no l’absolutisme catòlic. El període d’inestabilitat va durar fins al regnat breu de la reina Anna, filla de Jaume II, i que va unificar els regnes d’Anglaterra i Escòcia. La reina va morir el 1714, un mes abans de la caiguda de la ciutat de Barcelona a mans de Felip V.
