Vaig participar amb entusiasme en el 9-N. Era una consulta, no vinculant ho sabíem, era un acte festiu, -votar, en democràcia ho és-, amb la voluntat de saber quants ciutadans estaven a favor de l’ independència de Catalunya. El resultat es prou conegut, dos milions tres-cents mil catalans van votar Si, Si. Era també un acte transgressor de protesta, de rebel·lia vers un Estat i un Govern del PP, enfangat per la corrupció, que va fer campanya per tombar l’Estatut del 2006, immobilista, incapaç de afrontar les legítimes demandes del poble català. La resposta de l’Estat va ser únicament judicial amb l’ inhabilitació de Mas, Ortega i Rigau.
La virtut més gran que cal reconèixer a l’ independentisme, es que sense masses explicacions del que representarà la Independència, sense un programa concret, més enllà d’òbvies generalitats,(més recursos propis, millor administració i gestió etc.), ha aconseguit il·lusionar i mobilitzar a un amplíssim sector de la societat catalana. Però es que ben mirat, el procés independentista, ha estat en tots aquests anys l’única, reitero l’única, proposta, que hi hagut i encara a hores d’ara hi ha sobre el tauler polític català i espanyol, per superar l’insostenible situació actual. Això mostra l’ impotència de les forces polítiques tradicionals per a fer front a l’ anomenat “problema català.
L’ independentisme ha estat capaç d’aglutinar, aquesta voluntat d’una part tan important del poble de Catalunya, també els que creiem que la situació per els constants casos de corrupció, és insuportable ja que afecten no sols al partit del govern d’Espanya, sinó que provoquen una greu crisis Institucional, que posa en qüestió la credibilitat mateixa de tot el sistema democràtic del País. Però també ha estat capaç d’aglutinar el descontentament social per les conseqüències de la crisi econòmica, especialment entre els joves. Al marge d’aquesta proposta, un gran silenci, un gran buit, un Big Bang programàtic, trencat sols per la política del garrot i la pastanaga del govern del PP.
Però al costat d’aquest mèrit, la llosa que pesa damunt dels partits independentistes i que es el llast de pes per assolir la majoria social necessària, es que no han sabut, no han pogut o no han volgut sumar més adhesions, més complicitats, a dins i fora de Catalunya, imprescindibles per engrandir l’espai dels que sense ser independentistes estarien disposats a donar-los suport. Es com si es conformessin amb el que ja tenen. Posar per exemple en el mateix sac Estat, Govern i poble espanyol es un error per altre banda, d’una magnitud ofensiva, que només serveix per mantenir la pròpia clientela. Ho hem vist en el resultat de les mobilitzacions de suport als condemnats del 9-N. Si els ciutadans espanyols son tots son iguals de fastigosos i donen pena com diu el nou director dels Mossos, que van anar a fer el President, Vicepresident i el Conseller d’Exteriors a l’Ajuntament de Madrid?
Vaig donar suport al referèndum a petició d’Òmnium Cultural Anoia, quan encara no es sabien els detalls de la consulta. Crec i defenso, que el referèndum era i és una necessitat per començar a sortit del atzucac en el que estem. Per tant per coherència, si hi han urnes amb les condicions necessàries aniria a votar. Defenso, el referèndum, amb una actitud crítica, sí, a la que no renuncio malgrat les circumstàncies – no confio en aquest Govern-. Però una vegada conegudes data, pregunta i procediment de la consulta , a la meva actitud si afegeix perplexitat i incredulitat. Hem entrat en una fase, en la que qualsevol dubte o crítica, ho hem vist, es considerada alta traïció, -es clar, estem en guerra contra Espanya- i a l’enemic ni aigua. Ha aparegut el mot que feia temps que havia desaparegut del lèxic comú: “botifler”, que s’empra a tort i dret, per tornar a separar catalans entre “bons i dolents”, la qual cosa, no fa més que aprofundir la divisió dels ciutadans de Catalunya. Això es un signe de determinació i fortalesa? crec que no. Precisament els que s’omplen la boca d’actuar en nom de la democràcia no poden rebutjar-la quan l’exerceixen els altres. Aquest es l’un Nou País?
S’ha entrat en una fase embogida, promoguda en bona mesura per l’assetjament judicial de l’Estat i el Govern espanyol. Actitud aquesta previsible per altre part, quan es decideix trencar de manera abrupta amb la legalitat vigent, sobre la base de tractats internacionals de dubtosa aplicació, en una situació política del País. S’han aprovat unes Lleis de desconnexió sense debat parlamentari, mitjançant un sistema rebutjat pel propi organisme consultiu del Govern. Els fins, no justifiquen uns mitjans tant rudimentaris, que no donen la credibilitat suficient a un objectiu transcendental, com és l’ Independència de Catalunya.
He sentit a responsables polítics parlar dels seus “soldats”, referint-se als militants: si el camí del referèndum es planteja, com realment s’està fent, en termes militars, crec que la guerra està perduda. Quan un es llença a la batalla, ha de ser conscient de les pròpies forces i els adversaris son més nombrosos i tenen més aliats a dins i a fora, que els catalans. Els que legítimament s’erigeixen en representants i dipositaris de la voluntat del poble, coneixen perfectament quina voluntat i quin sector de la ciutadania representen i els límits de les forces amb les que actualment compten. Una majoria al Parlament no vol dir una majoria social.
També haurien de saber que sobre aquestes bases, encara que el resultat sigui positiu, a l’Europa actual, es més que inviable una declaració unilateral d’independència d’un nou País, en quaranta vuit hores. Algú, ho deu saber. Això sols tindria alguna possibilitat si el Referèndum es pogués celebrar en una condicions de major seguretat i fiabilitat jurídiques i que la participació fos massiva tant dels que voten sí, com els que voten no. La resposta que l’Estat espanyol està tenint – Únicament judicial- està esta radicalitzant les posicions a les portes de un nou 11 de setembre, que es preveu massiu. En qualsevol cas, cal pensar ja des d’ara en el dia 2 d’octubre en com i de quina manera es bastiran els ponts ara trencats.
