La Plaça de Pius XIIè és l’emplaçament on tots els documents apunten que va ocórrer el naixement de la ciutat d’Igualada. Aquí, en aquest indret, considerat d’antuvi com a una autèntica cruïlla de camins dels quatre punts cardinals de les antigues fronteres de la Marca, en temps de la Catalunya Vella; fa més de mil anys, van convertir-se en igualadins els primers vilatans.
L’interès tàcit d’aquesta localització resultava avantatjós no solament pel fet d’enllaçar Barcelona i Lleida i Manresa i Montbui, sinó per tractar-se d’un territori força fecund a la llera d’un riu (L’Anoia), tant a efectes agraris com industrials; a més de ser una plaça prou idònia per a la instal·lació d’un mercat. Efectivament, aquesta posició tan cèntrica, dins del marc de la Conca d’Òdena, va facilitar els primers assentaments d’una població a l’abric de la Fortificació o Castell de la pròpia Conca; un poblat que de seguida a part del proteccionisme senyorial, va veure un primer auspici religiós amb la construcció d’un petit santuari: l’anomenada primera Capella de Santa Maria (i també de Sant Pere) depenent de la patrística de l’Abadia de Sant Cugat del Vallès. Aquest temple, en segles futurs, havia d’esdevenir la gran Basílica que avui coneixem.
Des d’un vessant polític, una vegada conformat aquest primer nucli habitat de l’antiga Vila d’Igualada, en temps del regnat de Jaume I, van començar a escriure’s les pàgines d’una inaugural administració municipal; fins a configurar-se aquesta vila com a un inqüestionable Carrer de Barcelona, ja sota el regnat de Pere III. En conseqüència, des del segle XIII, ja va ser possible de parlar d’una autèntica autonomia municipal, amb un progressiu creixement demogràfic, a un pas de convertir-se el centre més determinant i influent de la Conca d’Òdena.
La Igualada que als nostres dies trepitgem ens regala una Plaça de Pius XIIè en la qual una placa documenta els seus orígens com a ciutat, alhora que parla de la seva existència d’ençà el segle XV amb el nom de Plaça del Tany, un concepte relacionat amb l’escorça arbòria que servia per a adobar les pells. Tanmateix, val a dir que, fins a les acaballes de la darrera dècada dels cinquanta (1959), tot aquest espai trapezoïdal que ara veiem obert era inexistent, ja que un illot d’edificis ocupava tota la Plaça, a banda i banda dels carrers de Santa Maria i el de la Verge de la “O” i davant del carrer de Josep Costiol, un antic servidor de la Casa de la Vila. De retruc, a peu de placa, és del tot espectacular la monumental silueta de la façana llevantina de la Basílica, que mirava al vell Portal de Soldevila.
