La vigília de l’Onze de Setembre vaig pujar al Taga. No soc excursionista habitual però hi ha espais que, per llunyans que em resultin i per més dificultosos que sigui arribar-hi, m’agrada poder-los gaudir. I el Taga està sempre a la nostra disposició.
Dalt d’aquest cim de només 2040 metres, el punt més alt de la Serra Conivella, es gaudeix d’una vista excepcional en qualsevol direcció que miris. S’aixeca airós, al bell mig del Ripollès, la comarca de Catalunya on menys alterat està l’ús del català en tots els àmbits. L’excepcional vista de la Vall del Freser i del riu Ter ens aporta la serenor que tantes i tantes vegades trobem a faltar a pobles i ciutats de Catalunya.
Assegut a terra sento l’esperit del més lliure dels catalans, Lluís Maria Xirinachs, que va elegir aquest indret per deixar-se morir lluny de les urpes de l’estat. No sé si és per l’ànima d’en Xirinachs o per la bellesa de l’entorn que em sento totalment lliure. No hi ha ningú que, per activa o per passiva, m’obligui a parlar o a escoltar castellà. Ningú no em recrimina si soc independentista o ñordo. Al cim del Taga, em sento com si per fi, hagués arribat al final del viatge cap a la independència. És únicament una sensació, però és tan real que em costa aixecar-me per a tornar a casa.
Catalunya té molts espais que han pogut conservar la seva autenticitat, que segueixen fidels a la seva cultura. Aquí dalt, als poblets que viuen sota la Serra Cavallera no pateixen gent que no respecti la cultura catalana, que és oberta però Fidel als seus orígens. Els que venen a pujar al Taga, ja sigui des de Ribes de Freser o de Pardines, saben que per a demanar el menú del dia, un tallat, mitja dotzena d’ous, un pot de mel o un got d’aigua fresca, no caldrà que canviïn al castellà. I els taxistes no porten la COPE, ni són seguidors del “Tito”, el capo ultra sindicalista que tan sovint col·lapsa el centre de Barcelona.
Aquí la gent està ben arrelada al terreny, i ben bé que fan, car la bellesa de l’entorn fa que sigui molt fàcil enamorar-se’n. Això es nota en la cura que tenen del seu entorn que malgrat els milers de visitants que hi venim, mai ha perdut la seva autenticitat ni el caràcter d’amor al país.
Segurament que per això, quan tinc ganes de sentir-me realment lliure, de copsar com seria la vida en un país independent, sense reis corruptes, busco espais com el Taga -i altres que encara tenim a Catalunya- per recarregar piles. Tot i que legalment no he sortit de l’Espanya borbònica, constato que aquí dalt la pressió de l’estat no es nota tant.
Vivim en un país on els nouvinguts, en lloc d’adaptar-se a nosaltres -com passa a tot arreu-, aquí volen que siguem nosaltres els que ens adaptem a les seves lleis, costums i neures. Cap d’ells m’ha sabut respondre mai la meva pregunta: si amb els vostres costums, lleis i tradicions us han fet la vida impossible al vostre país i per això heu emigrat, per què carai voleu que aquí també adaptem les vostres lleis, costums i tradicions?
Pujar al Taga -o a altres cims de Catalunya- ens dona ànims, però faríem molt millor, si sapiguéssim construir espais lliures i autèntics al nostre voltant, on no hi entri mai la imposició lingüística, la manca de respecte i el menyspreu a tot el que sigui català. Com va deixar cantat en una cançó Raimon “per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures”. I la llibertat, ho sap tothom, “dona ganes de viure”.
