Democràcia és respecte. Diuen que vivim en una que és avançada, però la realitat és que tot just se n’està aprenent i els mecanismes disponibles són mediocres i pensats per mantenir l’estatu quo. Aquell que es vestia de democràcia orgànica, de la que es manté un proper concepte de representativitat. Se senten encara missatges frontistes, racistes, sexistes, i desqualificants que serien intolerables en democràcies homologades. Són expressions de reaccionaris, reprimits, intolerants i frustrats que sovint s’amaguen en l’anonimat. Però també, de personatges amb formes d’aparença educada i irònica, fetes des d’una tribuna parlamentària. Tots d’arrel autoritària, que cerca dominar els altres, bolcant el seu odi a través de paraules grolleres i injustes, alimentat d’una pretesa superioritat del col·lectiu que representen. Però els insults i amenaces són sempre això i mai aconsegueixen adhesions, sinó submissions. I democràcia és sempre un diàleg entre iguals.
Alguns no creuen en les protestes cíviques. Oprimeixen col·lectius, comunitats o pobles. No veuen clamor popular en la gent que s’aplega darrere les pancartes i reclama els seus drets. Només creuen en la seva força, sigui la de les seves lleis o la de les seves armes. Estan ben instal·lats i s’aprofiten de la debilitat dels altres. No donen mai res, si no s’hi veuen obligats i esperen compensacions en qualsevol negociació. No s’adonen que el seu poder està cimentat en la por. Per la força mantindran el control durant un temps, però -com no resoldran el contenciós- a la llarga perdran.
“El problema catalán” continua des fa segles. No és una qüestió racista sinó cultural. No és ni tan sols d’ocupació territorial. És el sentiment d’un poble. I per molt suport mediàtic que tinguin, per moltes prohibicions que facin, no aconseguiran ofegar-lo. Res poden els esforços desesperats d’aquells, que abanderen l’odi contra aquesta forma de ser. Avui no es poden endegar campanyes de repressió política o d’aniquilació per la via militar. I el català, pactista i resistent, segueix sent com és.
En una situació normal, Catalunya, no necessitaria una estelada com a bandera. Ja té la senyera. Però l’aixeca per reivindicar el tracte que mereix com a poble. D’ací que es persegueixi fins i tot als estadis de futbol. És un símbol de reivindicació política. L’expressió de voler ser. De no deixar-se acovardir. De voler decidir el propi destí i no plegar-se als que porten banderes estranyes que parlen de destins universals, quan són només miratges mesquins i partidistes. D’ací la lluita contra el qui vol súbdits i no ciutadans, subordinats i no iguals. Com va dir molt bé en Joan Tardà, contra els que viuen ancorats en el segle XIX. Perquè el XXI, vol democràcia participativa i no només orgànica, consultiva i de representació.
Pere Prat, empresari
