La justícia europea ens dona la raó, una vegada i una altra, en totes les maniobres de la justícia espanyola en contra del president Puigdemont i els consellers Comin, Ponsatí i Puig. Europa ens dona la raó i esperança, però tal vegada li demanem la lluna en un cove.
Si no posem les coses en el seu context podem caure en l’error de l’autocomplaença que és dels més greus que podríem cometre.
La justícia europea -de moment la política europea encara no- ens està donant la raó només perquè el grup encapçalat pel president Puigdemont, lluita. Es resisteix a complir les ordres legals però il·legítimes del jutge Llarena. Si hagués obeït i s’hagués presentat el 2 de novembre del 2017 a Madrid, avui el president Puigdemont seria un pres indultat, amb una inhabilitació de 20 anys sense ocupar un càrrec públic i l’aspiració independentista catalana seria únicament un assumpte intern d’Espanya. Ras i curt.
No soc dels que demano impossibles. Per això sé que la unitat d’acció dels tres partits independentistes catalans, no serà mai possible. Uns volen ampliar l’autonomia i eixamplar la base fins a arribar al punt de poder negociar la independència d’Espanya, mitjançant el diàleg. Una altres volen trencar amb Espanya el més aviat possible. Els altres volen fer una revolució d’esquerres, feminista i ecologista, a base d’assemblees i desobediència. Són tres posicions que ens donen als ciutadans tres opcions ideològiques diferents, sense sortir de l’àmbit independentista.
Les tres estratègies poden ser vàlides i tenen una necessitat comú: que els ciutadans lluitem, desobeïm lleis injustes i sortim al carrer a fer pressió.
Per què la justícia europea dona la raó als exiliats? Perquè lluiten. S’oposen amb totes les seves possibilitats a les ordres de la (in) justícia espanyola. Europa nomes intervé quan hi ha un conflicte. Las Cortes Españolas poden aprovar tantes lleis injustes com vulguin, que Europa no dirà res. Però si les seves decisions de l’Estat provoquen disturbis, protestes, talls de carreteres i manifestacions al cor d’Europa, aleshores -i només aleshores- tal vegada facin alguna cosa. Això serveix tant o més per a la taula de diàleg com per a la reversió de les ordres de detenció internacionals i el retorn dels exiliats.
La independència de Catalunya no ens la donarà graciosament la Unió Europea, ni tampoc l’estat espanyol. La independència només l’assolirem amb la lluita al carrer. Tallant fronteres, carreteres, línies de tren, aeroports i convertint el territori de Catalunya en un espai indòmit. La resta, per si sol, és com demanar peres a l’om.
Els oms no donen peres i Europa no s’hi fica si no s’hi veu obligada. Qui ens vulgui desmobilitzar, ens estarà traint.
