Amb motiu d’una nova edició de Musica i Poesia, acte organitzat per Associació Cultural Galàxia, aquest 6 de novembre, a les 12 del migdia, a l’Espai La Bastida, entre altres intervencions, farà lectura dels seus versos una dona a qui -i molt particularment des de l’amistat- jo considero una gran poetessa, àdhuc una dona tremendament vital i humana.
Efectivament, aquesta dona extraordinària i pregonament comunicativa, amb qui darrerament he tingut escasses ocasions per a compartir-m’hi; aquests dies, m’ha regalat unes hores del seu rellotge incansable per a transportar-me, a través d’unes paraules plenes de vida, per diferents seqüències de la seva extraordinària trajectòria personal i professional. Una trajectòria en què ha conquerit un sòlid bagatge cultural, tot sigui dit, construït pas a pas i de forma autodidacta. Aquesta pierenca, Josepa Ribera i Vallès, va néixer el 5 de maig de 1953; i, en aquella època, igual que tantes de les joves del moment, després de cursar la Primària, va estudiar Comerç i Secretariat per a entrar, de ben joveneta, a treballar en una empresa com a secretària. Així i tot, aquest domini professional, que va desenvolupar fins als seus 55 anys, va anar compartint-lo de forma habitual amb una gran passió per l’escriptura de contes i, molt especialment, per la confecció d’uns intimistes poemes en què eren una constant les seves vivències, la seva família, el seu poble, sempre emmarcats en un mar de fons d’amor i d’amistat.
Tanmateix, ja en temps propers a una jubilació anticipada, a més del seu hàbit puntual d’escriure; atenent a una profunda sensibilitat envers la justícia social va dur a terme una intensa activitat en l’esfera dels serveis socials, convertint-se en directora i monitora d’activitats de lleure; i, molt especialment en tots aquells serveis que la comprometien solidàriament amb el món de la dona, un món per al qual ella sempre s’ha manifestat amb unes fermes conviccions feministes. Tot plegat, causes de signe humanitari de les quals no n’ha escatimat ni un mot en la seva reivindicació a l’hora de participar-les en diferents articles d’opinió, en destacats diaris i revistes.
No obstant això, no trigaria a presentar-se públicament, molt més enllà dels àmbits estrictament local i comarcal, en diferents actes que apunten a posar en valor la cultura literària de Casa Nostra amb una presentació de temes d’un marcat segell social, polític i humà; promoguts per diferents entitats i associacions -per citar-ne una, Galàxia Poètica- per a la recitació i lectura de poesia; de vegades, amenitzats amb muntatges fotogràfics i acompanyaments musicals. En summa, una activitat inesgotable a la qual cal afegir-hi la seva entusiasta labor com a dinamitzadora cultural de moltes de les festes i vetllades culturals de la seva estimada Piera.
Recentment, després de la publicació de les seves dues antigues obres: “En cru”, 1999, i “El meu alfabet roig”, 2002; amb la presentació del tercer llibre de poemes, “Temps fugit”, a Piera, en un festeig organitzat per la Biblioteca d’aquest municipi, participes novament d’una veritable i inestimable invitació a la poesia.
En aquest sentit, aquesta obra -i en paraules de l’autora- de primer, amb el mateix títol, “Temps fugit” es proposa de fer esment a una de les façanes modernistes de Piera, en què una oportuna inscripció fa al·lusió a la fugida que suposa els fets que han passat. Tot seguit, ideat com a un llibre en blanc i negre i amb fotografies també en monocrom, en referència al seu contingut, Ribera et presenta un completíssim poemari que abraça unes incontestables vivències -no sense la seva personal i sensible percepció del món, amb les seves llums i ombres- que van des del 1985 fins al 2010. Realment, tot són fragments, moments, minuts i segons, un continu d’episodis de la seva quotidianitat. I per a cada un d’aquests capítols de vida el factor cronològic es fa essencial, especialment en aquell pas del temps en què tot allò viscut sembla allunyar-se massa de pressa; encara que no deixa de ser el protagonista, d’importants esdeveniments, com podria ser el cas -per exemple-del naixement de la seva filla i tantes seqüències relacionades amb la seva infància. De retruc, també seguint el seu argumentari, Ribera subratlla en un dels poemes una pregona veritat: “El temps passa regalant-te vida, amor de parella, l’amor de dos, i aquell gran amor en estat natural: l’amor entre nosaltres”. Ben bé és així, al cap i a la fi, a gairebé tota l’obra, inequívocament certifiques fins a quin punt l’impuls d’estimar ha de ser el gran destí universal de les persones, i inherent a tothom.
