Més enllà de ser una obra al·lusiva als moviments de la transhumància a Casa Nostra, i en especial a les nostres contrades, unes vies que van gaudir de gran tradició i protagonisme, però que han quedat, en molts casos, abocades a estudis comarcals i/o locals; aquest llibre, La desconeguda raó de la transhumància, de planera i amable lectura, és una elaborada i exhaustiva recerca, inèdita i summament interessant, que posa l’accent en la importància d’uns camins que transiten i enllacen ciutats i viles enmig d’un ric entorn rural i que han constituït -des de temps immemorials- llera de vida, de treball, d’intercanvi i de relacions humanes bo i justificant històricament unes memorables raons d’habitabilitat.
Vagi per davant que, amb la publicació d’aquest llibre, segurament es veuen complerts la major part dels reptes o objectius prefixats per l’autor, aconseguint acoblar moltes investigacions i experiències -atesa la seva total expertesa en l’univers de la indústria tèxtil- que donen veu al que va ser l’economia viable i duradora d’un territori; escenari on any rere any hi ha transcorregut la vida dels pobles, i per aquest motiu han coexistit amb més o menys equilibris els diferents usos, aprofitaments i interessos de subsistència.
En aquest sentit, en un temps en què cada cop sovintegen més les caminades per aquells indrets que històricament havien estat els itineraris de la transhumància, els populars camins de carrerada; encuriosit en la descoberta d’aquests vells camins, amb uns amics i des de fa temps, l’autor d’aquesta obra, van animar-se a endinsar-se i fer un seguiment autèntic d’aquests camins que van fixar una població capaç de donar peu a noves idees de producció, de negoci i, al capdavall, de sostenibilitat. Això és, lluny de la gran ciutat i de l’àrea de conurbació de Barcelona, aquests senders deixen entreveure i conviden a rescatar de l’oblit el rastre de certes edificacions, als peus de la carrerada, localitzades en enclavaments on hi havia rierols amb aigua suficients, per a generar una magnifica força productiva, tot el patrimoni actiu dels nocs (també noks) o d’estricadors, altrament senzilles manufactures on es treballava amb aquests dos tipus d’acabats de la llana.
Nocar o bé estricar, o les dues accions conjuntament, eren els processos que propiciaven que els teixits de llana guanyessin impermeabilitat; uns resultats força òptims per a diferents peces de vestir: capes militars, abrics d’home, uniformes de diferents oficis, etc.
Tot plegat, i pel que fa al cas, aquest procés arcaic de donar permeabilitat a la llana va sobreviure fins que no van arribar, a mitjans dels 60’, els polièsters; moment en què s’imposaven amb força les grans fàbriques de l’època (Sabadell, Terrassa, Manresa… ) que nocarien i estricarien, amb una tecnologia sobradament sofisticada.
Si més no, en el cas que ens ocupa, han quedat els edificis que testimonien aquesta esfera de la producció tèxtil; construccions que, en la majoria dels casos, presenten un estat d’abandó i deterior lamentables; això no obstant, entre vies de transhumància, les comptades construccions ruïnoses que Ortínez ha anat descobrint a prop d’Igualada (Jorba, Copons, Santa Coloma, etc.) i, tirant amunt, cap a Solsona… es conformen com a una mena d’inventari destinat, al cap i a la fi, a ser mostrat, descobert o redescobert a través d’aquest modest però summament revelador volum. Un volum que, gràcies a unes magnífiques fotografies, obtingudes des de la precisió òptica de la Maria Gregori, il·lustren, de manera fefaent i amb tot luxe de detalls, el que era aquest vell patrimoni fabril d’una industrialització, òbviament a petita escala.
De retruc, aquesta és una oportuna aportació a l’hora d’enumerar algunes restes que encara estan dempeus per tal que se sàpiga què van ser i quines eren les funcions que van dur a terme; àdhuc recuperar les denominacions tant a nivell de treball com les referides a la pròpia producció, noms que majoritàriament tan sols coneixen les persones grans i que, de fet, si es té en compte que estan en desús també es van perdent.
