A prop de la fabulosa Cartago i de Tunísia capital, aquest paradís urbà: de carrers retallats, entre pendents serpentines, amb unes captivadores edificacions impecablement emblanquinades que llueixen belles obertures de blaus de tots els matisos, amb uns impol·luts jardins i patis interiors, a l’entorn d’alguns cafès extremadament animats, dona vida i color a una població que troba els seus orígens a partir d’un consolidat assentament humà sota la protecció d’un singular personatge, Abu Said al-Beji, altrament conegut com el “mestre i protector dels mars”, a qui un concorregut mausoleu continua retent-li homenatge. Sidi Bou Said representa, doncs, un harmoniós compendi de tots els encants d’Orient i també de la seva la filosofia espiritual; alhora que constitueix una excepcional joia de l’arquitectura tradicional edificada en un racó de món que, mirant al Cap de Cartago, s’emmiralla esplèndidament sobre la Mediterrània, des de temps immemorials bo i servint d’alberg a una important munió de navegants i viatgers.
Allà estant, si bé, d’ençà llargues dècades, els seus carrers, tantes hores envaïts per una immensa plaga de turistes, no veuen el descans dels autòctons fins ben caiguda la tarda; és ben entrat el capvespre quan t’és possible d’observar com es perpetuen els hàbits i el ritme de vida quotidià i la població va recuperant aquella estampa genuïna d’hores més reposades. Llavors, més enllà dels establiments de llibres, postals i tota mena d’objectes artesanals, l’austeritat del costumisme dels seus veïns realment impressiona; i és aquí on tots els escenaris t’ofereixen uns plurals motius d’inspiració.
Més enllà del testimonial punt de trobada que representa el popular i —especialment turístic— Cafè des Nattes; entre perfumats aromes florals, el camí que et condueix fins al far és tota una invitació a què descobreixis el que va ser aquest enclavament de guia portuari, punt històric d’orientació no només dels naturals del lloc sinó d’aquelles flotes de pobles invasors que perseguien els punts estratègics del Mare Nostrum. Aquí, a dalt d’un discret turó, un petit monestir fortificat servia d’instal·lació defensiva per a aquest límit de la costa tunisiana. Aquest “riba”, tota una institució militar, àdhuc espiritual, va ser a més d’una absoluta fortificació la residència d’Abu Said al-Beji, qui va convertir bona part del reducte en un centre d’acolliment de pelegrins a la recerca de la saviesa i la mística oriental. L’edifici, amb quatre cúpules adornades amb un refinat minaret, acull en un petit i florejat cementiri les tombes del pietós Abu Said al-Bej i d’alguns dels seus deixebles.
Un convit a un passeig sense cap direcció precisa et permet de perdre’t i tornar-te a trobar racons i racons insospitats, fixant la mirada en el blanc radiant de cada façana i cada una de les artístiques portes engalanades amb preciosos motius decoratius, fets d’unes originals incrustacions a la fusta. Emperò, al costat de cada porta, les reixes de les finestres llueixen unes dibuixades figuracions summament atractives, d’entre les quals val a diferenciar les finestres obertes de les que eren els típics espiells de les dones, per a mirar l’exterior i no ser vistes.
Tanmateix, endemés de la bellesa que et regalen els carrers, si hi ha un palau de digna descoberta aquest és el Palau del baró Rudolf d´Erlanger, una construcció del 1912, reconvertida en el Centre de les Músiques Àrabs i Mediterrànies; i que, a més de grans concerts musicals, en el seu interior amaga un munt de sales i dependències íntimes extraordinàriament engalanades: un magnífic aparador visual que es comparteix amb un bon museu d’instruments musicals.
I, un altre punt de parada obligatòria és l’esplèndida Residència de Dar El Annabi, del segle XVIII, avui convertida en museu; un dels nobles exemples de l’arquitectura àrab més exquisida que, de retruc, al seu terrat et proposa albirar els meravellosos sostres de tot Sidi Bou Said, amb la Mediterrània com a teló de fons.
