Amb el reclam, convertit en emblema -“Ja hi tornem a ser!”-, per cinquena i última vegada, els joves d’ahir i la música dels anys 60 i 70 van retrobar-se al local de Xauxa, aquest passat mes de novembre. En aquesta ocasió, però, la cita incorporava el gust d’un comiat. Un comiat conscient, volgut, amb la impertorbabilitat de la feina ben feta i amb la convicció que tota història, per memorable que sigui, exigeix un punt i final. La celebració, doncs, presentada per la Montse Pujol i el Xospi de l’Anoia (Josep Costa), va començar amb un gest imprescindible: el record dels amics que ja no hi són. Entre ells, el Toni Fàbregas, present a través d’unes imatges -per ell, llegades- que van tornar a fer vibrar, amb una emoció intacta, la música que havia marcat tota una generació. El silenci respectuós i, després, els primers acords van deixar clar que aquella no era una festa qualsevol, sinó un acte més de memòria compartida.
Des del 2019 fins a aquest 2025, passant per unes successives edicions, salvat l’any de la pandèmia, aquestes trobades han estat molt més que convocatòries festives. Han esdevingut un èxit sostingut, tant per la incondicional concurrència de públic com per llur pròpia implicació; tot gràcies a la passió col·lectiva per la música i a una predisposició gairebé natural a compartir records, complicitats i velles amistats. Ballar, cantar, reconèixer-se en l’entonada i en els ritmes d’una cançó: tot formava part d’un magnànim llenguatge emocional. I, si bé la iniciativa venia de la mà tan sols de dues persones, el Xospi de l’Anoia i la Montse Pujol, la seva proposta era tan simple com potent: convocar els i les joves que, als anys 60 i 70, d’una manera o altra, havien cregut en un món millor. El lema implícit era precís: “Nosaltres vam canviar el món. Retrobem-nos amb orgull!”. Seguidament, la banda sonora faria la resta.
L’escenari, any rere any, no podia ser cap altre que el local de Barri de Xauxa, transformat en una mena de discoteca d’època, amb llums, música d’icònics vinils i una atmosfera que ha convidat sempre a tothom a sentir-se protagonista. Això és, des de la primera trobada, s’hi han aplegat representants d’una generació que vam créixer enmig de canvis profunds, marcada pels darrers anys del franquisme i pels anhels de llibertat personal i col·lectiva. Una franja generacional que vam trobar, si més no, en la música un espai d’expressió, de protesta, d’evasió i/o de resistència.
Nosaltres, efectivament, vam viure aquelles sales de festa i discoteques (el Club Natació, el Jack London, el Gucken Club, el Club 55 o el Bruc’s Discoteca) que van esdevenir veritables punts de trobada. Així, al decurs d’aquestes convocatòries, tots aquells espais han recuperat la seva presència a través dels records i de les cançons que han tornat a sonar gràcies als discjòqueis que van marcar una època: Pepe Méndez, Toni Fàbregas, Xospi de l’Anoia, Toni Forn, Tolo Gabarró, Josep Bartrolí i Jordi Domingo. Realment, ells poden ser considerats els guardians d’una cultura musical que va començar als “guateques”, va passar per les matinals i els conjunts, i va culminar a les esmentades discoteques.
Els ritmes del twist i del rock-and-roll, combinats amb la melòdica sensualitat dels temes lents, van tornar a activar sensacions conegudes: les primeres transgressions, el gust de la llibertat incipient, els primers cigarrets, els “cubates” compartits, els tocaments tímids, o no tant, i les declaracions murmurades sota jocs de llums. Val a dir que aquests retrobaments no han estat actes d’enyor nostàlgic sinó d’una total celebració de l’esperit jove que previu en cadascú de nosaltres; i, definitivament, han convingut a ser un espai de reafirmació generacional, un punt de confluència de diferents edats on la música ha servit de fil conductor d’una experiència col·lectiva intensa i viva. En aquest 2025, reunir aquella joventut -més de seixanta anys després- ha suposat, novament, un gest colossal, emperò que no necessitava convertir-se en tradició. I, al capdavall, la grandesa de tot plegat és poder afirmar que l’objectiu sempre ha estat clar: els protagonistes som els qui hi som, els qui ens hi trobem i hi participem… I aquesta ha estat, sens dubte, la clau de l’èxit.
Finalment, en nom de la Montse i del Xospi, en aquesta pàgina de cultura, és obligat de tornar a fer públic un sentit agraïment a totes les persones que han fet possible aquesta història: els discjòqueis; la Clara Muntané, pel disseny del cartell; el Carles Morreres, pel reportatge gràfic; jo mateixa, per la comunicació periodística, i el Toni i la Xus per la generosa cessió del local de Xauxa. Un equip humà i entusiasta que ha permès que -per unes hores i al decurs d’uns anys- el temps s’aturés i la música tornés a fer de pont entre allò que els i les joves dels 60 i 70 vam ser i el que encara som.
