Els defensors a ultrança de la globalització argumentaven que aquest era el sistema que estendria la riquesa arreu del món obrint una època de prosperitat per a la majoria de la població. La realitat ha esta una altra. La superació econòmica i financera de fronteres i Estats, ha representat en la pràctica la lliure i impune circulació de capital cercant sempre únicament el màxim benefici. Per l’altra banda ha portat a la igualació a la baixa de salaris i condicions de vida. La pèrdua de pes i el progressiu desmantellament en molts països de l’Estat del benestar, l’augment espectacular de les desigualtats en benefici d’uns pocs, l’exclusió social i la marginació crònica d’amplis sectors de la societat, castigats per una crisis econòmica interminable. Els joves i les noves generacions en un xoc generacional en tota regla, han vist enfosquir el futur i les seves possibilitats mateixes de progressar social i professionalment, malgrat ser les generacions més preparades de la història contemporània.
Aquesta situació ha estat el caldo de cultiu d’un enuig social gairebé a tots els països democràtics occidentals, que s’ha caracteritzat en una progressiva desconfiança i allunyament entre governs i ciutadania i per extensió en una profunda crisi representativa dels partits tradicionals que s’han vist abocats de gestionar aquesta complexa situació, amb unes estructures orgàniques obsoletes, uns objectius i uns interessos cada vegada més allunyats dels de la majoria de la ciutadania. No saber, no poder o no voler adaptar-se als nous temps canviants de la societat de la informació i la comunicació en què l’exigència al dret de la informació, la transparència i sobretot la participació en la presa de decisions és directament proporcional a la credibilitat, no han fet més que aprofundir aquest divorci.
Aquest fenomen ha propiciat a l’aparició de noves formacions polítiques amb nous objectius, noves formes representatives i participatives aprofitant a fons Internet i les xarxes socials i també a una contestació creixent dins els partits tradicionals que ha tractat de trencar tant les fossilitzades estructures, com promoure un gir radical dels seus objectius, en favor de la majoria de la ciutadania.
Hem vist als Estats Units com el fenomen de Bernie Sanders, feia trontollar las bases del Partit Demòcrata, com desafiava fins al darrer moment a Hilary Clinton, retirant-se com a guanyador, per reforçar la candidata més ben posicionada per batre el perill real de l’ignominiós Donald Trump. Ho hem vist en el sí del partit Laborista anglès amb Jeremy Corbin que amb plantejaments polítics de l’esquerra tradicional, era anatemitzat i rebutjat per l’establishment del partit, però aclamat per les bases, especialment pels sectors joves, imposar-se amb contundència al capdavant del Labour Party.
Ho estem vivint també al nostre país amb profunds canvis dins del panorama polític en què han aparegut formacions noves crescudes a cavall dels moviments del 15-M del 2011 com a conseqüència de la situació econòmica que feia referència abans i de la incorporació de les noves generacions a la política, que han acabat amb el predomini, des del inici de la transició, del bipartidisme. Ho hem vist aquests dies en la lluita entre el nou i el vell dins del PSOE, entre dues formes organitzatives i dues línies polítiques totalment contraposades, en la que s’ha imposat de manera abrupta i matussera el vell Partit. Hem vist a un Pedro Sánchez que en algun moment havia cregut que podia imposar-se al potent i fossilitzat aparell orgànic, comptant amb el suport de les bases del Partit.
Ho veiem també a Catalunya amb el salt endavant del procés, que els partits independentistes s’han vist amb l’obligació de impulsar, com a conseqüència de les immenses onades dels massius onzes de setembre i dels resultats electorals que s’han produït des la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut al 2010.
Aquest mar de fons, aquesta remor d’indignada revolta davant la injustícia, la desigualtat, la corrupció i els insuportables abusos dels poderosos, malgrat tingui avenços i retrocessos com hem vist dramàticament aquests dies al PSOE, no s’aturarà. Tot i que ja ha obligat a profunds canvis en el comportament dels Estats i de les organitzacions polítiques, continuarà empenyent amb major exigència si cap a una major i més profunda democratització, participació i transparència, que canviaran de manera definitiva el model de relació entre administració i administrats vigents des del segle XIX, així com el moll de l’os de l’estructura i funcionament dels instruments de representació, participació política com son els Partits. Els temps convulsos i complexes, de canvis a escala planetària que ens han tocat viure, ho marquen com una exigència imperativa, que no té marxa enrere.
1 comentari