Gironí, amb 60 anys d’edat. Fa vint-i-sis anys que viu a Òdena. Es dedica a la recerca biomèdica, i és el president de l’entitat Per la Conca, formada per persones i col·lectius diversos que tenen com a objectiu preservar, posar en valor i dinamitzar el patrimoni natural i cultural de la Conca d’Òdena.
Els anoiencs coneixen la vostra entitat, sobretot perquè heu estat molt actius denunciant injustícies en el nostre territori. Quina funció creus que té, Per la Conca?
Som una entitat que vetlla pel patrimoni natural, cultural i social a la Conca d’Òdena, però, per exemple, el medi natural de la Conca està lligat amb el de l’Anoia i de Catalunya. L’entitat neix com a reacció a una agressió, però la voluntat ja des que vam néixer és no ser només això, una reacció, sinó també vetllar i proposar coses positives per al territori. A l’entitat hi ha persones, i també entitats, com Unió de Pagesos, Salvem Can Titó, Jorba Reflexiona, Anoia pel Clima, Ciclistes Urbans… Va evolucionant.
En el fons sempre hi ha hagut quelcom que ha motivat que us activéssiu, i penso en el Pla Director de la Conca, o amb els abocaments al riu Anoia.
Veiem un Pla que col·loca aquí de manera exagerada o hi vol col·locar indústries o residències sense tenir en compte altres coses, o sense, a vegades, tenir en compte l’opinió o prou l’opinió de la gent que hi viu. En el cas del riu, industrials o que llencen porqueria al nostre riu o bé a d’altres rieres, o bé perquè els col·lectors no s’han volgut arreglar com convenia per decisió política… Tot plegat són coses que tenen la mà de l’home pel mig, i en ple segle XXI. Abans, aquestes coses anaven fent-se i aquí no passava res. La qüestió és que els efectes de l’activitat humana sobre el medi ambient o sobre l’entorn són acumulatius.
Què vol dir, això?
El que abans tardava un segle per construir i per canviar l’entorn, ara ho podem fer en un mes, mig any, un any. Hi ha gent que diu que 200 anys d’abans, és un any d’ara, amb l’evolució i capacitat de transformació que té l’home. Aleshores, és normal que la societat que anem creixent es dignifiqui i siguem més, tinguem més impacte sobre el medi, sobretot si va acumulant agressions i canvis. El medi té un temps per reaccionar, un temps per renaturalitzar-se que no li donem. Un dels problemes de la societat és que anem exhaurint tots els recursos i tot l’equilibri que tenia el planeta, i ens els anem carregant cada vegada més de pressa.
Cada vegada hi ha més entitats com la vostra, arreu del país.
A Catalunya està ple de grups que han sortit a defensar el territori perquè cada vegada en queda menys, i les actuacions que pateix fan més mal. Jo crec que això és un moviment que anirà creixent, però ens trobem amb un problema molt greu que és el funcionament de la societat, que no el canviarem avui per demà. Cal un canvi de mentalitat.
Quin creus ara que és el principal problema que ens enfrontem a la Conca d’Òdena dins el vostre àmbit?
A veure, el primer és saber si tenim problemes o no, perquè si parles amb un polític et diu que si hi ha molt de verd, tranquils, que aquest verd és suficient per sostenir l’activitat de 70.000 persones que som a la Conca… Quin és l’equilibri que necessitem, per viure d’una manera saludable amb l’entorn, i què necessita l’entorn, perquè també s’ha de mantenir i sostenir? Doncs aquí al territori hi ha poc o cap treball que hagi estudiat tots els paràmetres sobre això, els serveis ecosistèmics. Què ens dona la natura i com els tenim, de captació de l’aigua, de producció d’aliments… A Barcelona i a Catalunya tenim la sort que hi ha l’institut CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) que ha treballat en diferents universitats i han fet una aproximació de l’estat ecològic de la província de Barcelona. Han anat dient si cada zona està equilibrada o no. Si cal més infraestructura verda o ja en té prou.
Sortim malparats, segurament…
Ens diu que l’àrea metropolitana està totalment descompensada. Necessita polítiques per revertir l’accés d’activitat humana i renaturitzar i donar-li una infraestructura verda que la porti a l’equilibri. Però a fora de l’àrea urbana tenim Manresa i la Conca d’Òdena que estan també en vermell, i això és una política per revertir els efectes de l’acció humana sobre el territori. El punt de partida que tenim a la Conca d’Òdena és que estem en números vermells. I això des de la gent que administra el territori no se’n té consciència.
Per què?
Perquè no s’ha fet l’estudi o perquè aquest estudi des del Departament de Territori de la Generalitat s’ha mirat, però que a nivell de política local no ha arribat. Aleshores, aquí estem fent el mateix que fèiem fa 200 anys. Si tenim una necessitat anem i ens l’agafem. Si volem terreny anem i ens l’agafem. I nosaltres pensem que ha d’haver-hi un canvi de mentalitat. Aniran sortint problemes perquè no tenim consciència.
Vol dir que l’àrea metropolitana és com un cinturó que està a punt de petar i la seva sortida és el que hi ha més enllà del túnel del Bruc? Una Conca d’Òdena on tot s’hi val?
Aquesta és una mica l’actitud que hi ha hagut. El pati del darrere, un cul-de-sac, diga-li Conca, o una altra zona, és igual. Els interessos a la societat són creixents i allà on et trobes, hi poses el que vols. I si som aquí, al costat de Barcelona, hi posem el que volem.
I aquí no ens hem sabut fer valer prou?
A veure, què vol dir fer valer? Aquí hem mirat amb visió com de fa un segle. El progrés és fer coses i crear activitat econòmica, el que sigui. Per tant, tot són oportunitats. I hem tingut aquesta visió, de dir en quin entorn estem, quin espai tenim i com ho gestionem perquè això sigui sostenible en el futur, per a les properes generacions i perquè no ho esgotem i perquè no acabem sent un territori absolutament dependent per tot de fora. Però això és clar, és fàcil de dir.
Els sectors econòmics d’aquí, i els polítics en general, no volen renunciar al creixement. Defensen la indústria, que no podem menjar tots de la terra…
Hi torno. On està el límit? On està l’equilibri? Primer has de saber en quin estat mediambiental estem. I el polític, que pensa en els vots per guanyar unes eleccions, fer-se un plantejament de canvi de model profund és gairebé tirar-se un tret al peu. És difícil que un polític vulgui dir no, no, anem a buscar, que hi ha un problema de real. És més fàcil pensar que no i que hi ha molt de verd. Estem en un moment difícil políticament de fer el canvi. El canvi només el farem quan tinguem un problema gros a sobre i no hi hagi més remei.
