Hi ha persones que no suporten que ningú els porti la contrària. Consideren que allò que ells pensen és l’única veritat acceptable, i qualsevol posicionament contrari pensen que s’ha de tallar de soca-rel. Aquesta és la seva filosofia, es dediquin al que es dediquin. Així, poden ser persones que es dediquin a la política o a qualsevol altra activitat professional, però el seu modus operandi passa per la criminalització del pensament discrepant. Si disposen de mitjans per silenciar la discrepància, intenten anul·lar-la. Són aquella mena de persones tan extremadament orgulloses que no s’adonen que una de les gràcies de la vida és la discrepància educada.
Després de rebre diverses crítiques, la majoria justificades, per part del seu successor a la direcció de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha optat per tirar pel dret i comprar el seu silenci. Ja diuen que mort el gos, morta la ràbia, i veurem si aquesta operació també es tradueix en la desaparició de més crítiques de la PAH cap a l’alcaldessa. Hi ha, però, un petit detall. La compra del silenci de Carlos Macías no s’ha fet amb el patrimoni particular de Colau -si fos així, jo no hi tindria res a objectar- sinó amb fons públics.
Als barcelonins aquesta operació ens costarà més de cinquanta mil euros l’any, si bé des dels comuns ens intenten convèncer que ens costarà menys per allò del codi ètic que es van treure de la màniga quan van accedir al govern de la ciutat i van perdre la votació sobre la reducció de salaris. Però la diferència de costos, si és que n’hi ha, resulta impossible d’establir, perquè no es poden comparar sous bruts (51.298,94 euros l’any és el salari oficial de Macías com a nou assessor de Colau) amb sous nets (2.000 euros al mes). Quan es comparen sous bruts amb sous nets hem de tenir clar que se’ns intenta manipular, i aquesta és una pràctica habitual de molts governants.
El treballador Macías pot optar per augmentar la deducció de l’IRPF en la seva nòmina mensual, i a ningú se li escapa que, si t’han deduït més del compte, ho recuperes al juny de l’any següent quan passes comptes amb Hisenda. Parlant en plata, no seria incompatible cobrar 2.000 euros nets mensuals per catorze pagues amb tenir uns ingressos bruts anuals de 51.298,94 euros l’any. Que des de l’alcaldia s’intenti comprar els silencis dels crítics és un fet força habitual que els ciutadans no podem evitar, però demanar que no ens prenguin per rucs és una aspiració més que raonable.
