Naixem sense rutines, sembla, però el nostre cos les crea. En les formes ens treuen llibertat, però en el fons tens una vida més fàcil si segueixes unes rutines.
Quina rutina és bona, útil o indispensable. “Qui lo sa”. Amb el progrés tenim més capacitat, més capacitats per desafiar més la vida, de viure més al límit. I en els processos vitals que comencen tenim la sort i els perills d’utilitzar aquesta capacitat. Per què? Doncs perquè en qualsevol procés de canvi (comença el curs, canvi de residència, de feina, d’estat…) d’entrada, o no, teníem rutines o trenquem amb les anteriors o recuperem les que teníem o ens passem al col·lectiu dels antirutina.
Les rutines més bàsiques que crea la biologia dels nostres cossos se situen sobre les necessitats bàsiques com serien la son, la set i la gana. I tot i ser tres temes molt trivials, en aquest segle XXI afirmacions respecte d’aquests tres pilars de la vida, n’abunden.
Les àvies d’abans ens dirien que, si no fem el que està establert: “Tu sabràs el que fas”, “Ja t’ho trobaràs”. Però és que ara tot és possible, fins i tot dormir cap per avall. Dirien “Això és un desori”. I entre elles xiuxiuejarien “Ves, què hi farem, són joves”.
La base científica per fer afirmacions dogmàtiques sobre qualsevol aspecte del comportament humà és complexa. Però d’entrada qualsevol de nosaltres per pura observació treu les seves pròpies conclusions. Ara bé, si recollim dades i les posem en un paper, arribem a les matemàtiques: sumar, restar, multiplicar i dividir. Quanta gent beu més de 2 litres d’aigua al dia? D’aquests, quants arriben als 100 anys? Fàcil: sumem i dividim. Després ho comparem amb la població general del lloc on hem fet l’observació i ja podem ser dogmàtics.
Però no hem tingut en compte la temperatura de l’aigua, quin tipus d’aigua, si l’han beguda amb càntir, han anat cada tarda a beure a la font del poble o sempre han begut del càntir pel boc gros, per no parlar de si tenien o no aire condicionat o vivien en una casa de pedra.
Tot aquest raonament ve de que conservem l’esperit crític en les nostres decisions, escoltant la sensació més pura possible del nostre cos.
Per exemple, un gram de sucre pot no recuperar-nos d’“una pàjara”(esvaïment), però 10 grams, sí. Ara, si sempre prenem deu grams de sucre per evitar aquest esvaïment, “la pàjara”, el nostre cos pot reproduir-lo el dia que no els prenem (“Mira que listo”).
I en aquest aspecte de conèixer dosis mínimes, per exemple, si només tenim un gram de sucre i no estem fins, és millor desfer-lo a la boca que empassar-lo, perquè el propi gust dolç ja ens ajuda a millorar.
També és important no caure en el parany que tot suma igual; en molts casos hi ha una franja d’ús molt eficaç. I fora d’aquesta franja, la resposta sobretot en el curt termini no és tan evident o notòria. Per exemple, de 10 a 20 grams de pa podem tenir una resposta que no és comparable de 100 a 110 grams de pa.
Per tant, quan us convingui utilitzar un medicament és útil que pregunteu quina és la dosi mínima que podeu utilitzar per no construir rutines sobredimensionades.
La llibertat la tenim en escollir les rutines.
