Precisament, aquest 24 de juny, coincideix amb la data en què el 1883 era inaugurat -segons el llibre d’actes- l’edifici de l’actual Ajuntament; una edificació municipal que per la seva estètica arquitectònica i les seves característiques constructives, pròpies del neoclàssic català, en qualitat de ser un projecte de considerable envergadura, proposat i signat per l’arquitecte barceloní, Antoni Rovira i Trias, l’11 de juny del 1880, ha passat a formar part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Si bé, des de mitjans del 2023 i al decurs d’aquest 2024, diferents actes han participat a la ciutadania de la celebració del 140è aniversari de la construcció d’aquesta rellevant obra, ens trobem davant d’un edifici que exteriorment guanya notorietat amb la gran balconada, i els respectius pilars que, harmònicament, distribueixen les diferents parts d’una façana de dues plantes, la part superior de les quals està presidida per l’escut de la ciutat. Per la seva banda, una imponent porta principal ens interna a les seves honorables dependències a través d’un breu de vestíbul, obert a una sumptuosa escalinata, que ens condueix a un altre vestíbul a la primera planta on està ubicat el despatx de l’Alcaldia i el magnífic Saló de plens o sessions; espais tots ells que, de conformitat amb els criteris protocol·laris, han estat objecte de diferents remodelacions al llarg del temps, sempre des de la perspectiva d’acomodar tots els departaments de l’edifici a les exigències de signe municipal i administratiu.
Més enllà d’enaltir la rellevància arquitectònica d’aquesta obra, un edifici consistorial, particularment cenyit al model arquitectònic imperant a l’últim quart de segle XIX, el Neoclassicisme, resulta del tot inexcusable descobrir la personalitat del seu arquitecte, aquí, un representant absolut d’aquest corrent, qui va esdevenir una figura enormement destacada per la seva talla professional i la magnitud de les seves nombroses realitzacions; emperò -lamentablement- un gran desconegut per a la majoria de la ciutadania d’Igualada.
© Carmel·la Planell Lluís
Antoni Rovira i Trias (Barcelona, 1886-1889), fill d’una família, de l’antiga Vila de Gràcia, estretament vinculada al món de la construcció, una circumstància que va empènyer-lo a professionalitzar-se com a arquitecte, sempre des d’una ferma vocació municipalista. Així, des de mitjan de segle va ser arquitecte municipal de la ciutat de Barcelona, bo i prenent part de la direcció de l’enderroc de les muralles de Barcelona, de la mateixa manera que va entrar a formar part de la intel·lectualitat barcelonina, endemés d’esdevenir l’impulsor de distintes entitats i cossos associatius, a mercès del seu tarannà sociable i comunicatiu.
En el context d’una societat industrial, lligada a la demolició de les muralles medievals i el naixement dels primers eixamples, va implicar-se plenament en una Barcelona presumiblement avançada i en procés de modernització. Així, a l’any 1859, va ser -per vot unànime- el guanyador d’un concurs per a un projecte d’Eixample de la ciutat, una planificació que proposava una distribució radial dels carrers, a partir del nucli primitiu, seguint el model de les capitals europees, capaç d’integrar amb modernes avingudes les viles limítrofes. Una iniciativa que, sense ser del tot innovadora, establia una total coherència entre la planificació urbanística i la implementació de les noves estètiques arquitectòniques. Tanmateix, ironies del destí, el govern central -Ministeri de Foment, de Madrid- li va desestimar el projecte, imposant el d’Ildefons Cerdà, que sense haver concursat, va passar per davant tot creant la trama isotròpica (igual en totes les direccions) i de quadrícula de l’Eixample de Barcelona.
© Carmel·la Planell Lluís
D’aquella època, mentre era l’arquitecte municipal de Barcelona, i de les annexionades viles de Gràcia i de Sant Martí de Provençals, amb un important encadenat d’obres, algunes de les quals inscrites en distintes estètiques, va deixar una extraordinària petjada, majoritàriament a Barcelona, com per exemple: el Teatre Circ Barcelonès, 1853; la Casa de Beneficència de Manresa, 1854; el Projecte del Cementiri de Manresa, 1864; la Torre del Rellotge de la Plaça Rius i Taulet, 1864; el Passatge del Comerç, 1865; el Pla del Poble Nou, 1867; els Mercats de Sant Antoni, d’Hostafrancs, de Sants, del Born, de la Barceloneta i de la Concepció, a principis dels 80’; el Projecte de l’Ajuntament d’Igualada, 1880; o el Museu Martorell de Geologia, 1882. La seva mort sobtada per una embòlia cerebral, i atesa la seva brillant trajectòria, el va fer mereixedor d’un solemne enterrament, especialment enaltit pel seu estimat Cos de Bombers.
Als nostres dies, i des de fa anys, la Plaça Rovira i Trias, del Barri de Gràcia, exhibeix, davant d’una escultura realista a la seva persona, la gran placa de ferro que descriu el seu projecte d’Eixample de Barcelona, tan defensat per l’Ajuntament de la Ciutat Comtal d’aquella època.
