Situada als peus de la famosa Muntanya de la Taula, aquesta veritable icona de la ciutat és un monticle que, a diferència d’altres muntanyes de llarga antiguitat, presenta un cim pla de nou-cents metres amb uns tres quilòmetres de longitud i una sorprenent semblança a una taula; Ciutat del Cap, des d’aquí et regala unes vistes d’escàndol amb els dominis d’una orbe bastant uniforme i exempta de gratacels que la facin malbé, que -no per petita- és la més cosmopolita i multicultural de tot Àfrica.
A l’entorn del Cap de Bona Esperança, el primer nucli de població va ser fundat pels holandesos, el 1652, a partir d’un procés de repoblació de colons que van ser enviats a posar en marxa una estació de proveïment per al pas de vaixells cap a l’Àfrica oriental i les Índies orientals holandeses; esdevenint dos segles més tard, al 1867, una veritable ciutat i punt estratègic amb una història colonial complexa que ha generat, al seu torn, una extraordinària diversitat de residents bo i presentant encara la trista mirada -abans d’arribar a l’urbs i prop del aeroport- d’aquella terra de ningú de múltiples barraques, on la vida sembla continuar igual que en els durs i foscos temps de l’Apartheid, entre els anys 1968 i 1982.
Des d’aquest excels enclavament és possible d’identificar el personal carisma de la ciutat i els seus colors tan exclusius com els que vesteixen àrees ben contrastades i plenes de vida; així s’insinuen el pintoresc Barri de Bo-Kaap i les seves cases d’un ric cromatisme; o la mateixa via de Long Street, amb els perfils de les seves finques d’estètica victoriana; i, al marge litoral, la captivadora zona portuària, una gran dama calmada i refinada, vestida d’una atmosfera vibrant de bells racons que porten escrits fantàstics relats d’antics colons. Aquesta és, a grans trets, la primera impressió que et fas d’una Ciutat del Cap que se’t despulla entre desconcertant i meravellosa, no casualment molt semblant a altres ciutats de fesomia marinera com, per exemple, la mateixa San Francisco.
Aquest impressionant destí apunta ser una singularitat entre el mar i la muntanya. La Mother City -la denominació popular amb la qual també se la coneix- és una espècie de temptació per als nombrosos visitants que rep durant tot l’any, ja sigui perquè en ella et trobes dins d’un embolcall plenament europeu de notables segells històrics, ja sigui perquè et convida a assaborir tot allò que t’agrada: una magnífica gastronomia i uns excel·lents vins de renom internacional, originaris de les regions vitivinícoles (de Stellenbosch i Franschoekviñedos), veïnes a la ciutat. Precisament és aquesta aurèola d’europeisme la que més t’apropa al seu passat recent, realment complex, però que no desmereix a un país que està gestionant amb esforç la seva voluntat de conciliació entre el moment actual i les convulsions d’èpoques pretèrites. I si alguna cosa et transporta per aquest reclam conciliador això ho trobes al Barri de Bo-Kaap, el recinte urbà més fotogènic de la ciutat que adorna de manera molt personal els vessants del turó Signal. Les seves captivadores cases, aixecades sobre voreres de llambordes, constitueixen el major testimoni d’aquella primitiva llar de la comunitat malaia, aquella població descendent dels primers esclaus d’origen malai i predominantment musulmans. Les cases, de dos pisos i cadascuna d’un color diferent, es localitzen principalment a la part més prominent del barri; en el qual també és possible de trobar-t’hi alguna mesquita endemés d’una molt interessant artesania ètnica i urbana. Més enllà, al cor de Ciutat del Cap t’espera Long Street, un de carrers més antics; el sector edificat que millor recrea aquelles residències d’estil victorià de finals del segle XIX, tot un insòlit record de l’ocupació britànica.
Amb un paisatge urbà memorable teixit en base a una mena de puzle de restaurants, hotels, botigues, galeries d’art i barris renascuts; en aquesta ciutat es nota que hi ha diners, però no sembla que ningú s’avergonyeixi de manifestar-ho malgrat que la riquesa que es percep –aquí- més que ostentació és tot un símbol de bon gust en la imatge urbana de la ciutat i en el ben vestir de la seva gent. I, per descomptat, el poder adquisitiu d’aquest país segueix en mans de la minoria blanca, un fet paradoxal del qual en moltes ocasions no n’arribes a ser prou conscient. L’última ciutat, l’últim destí, on –potser- els somnis s’acaben fan que Ciutat del Cap sigui especial, diferent de les altres de l’Àfrica. Doncs, sí que ho és: amb estil europeu però amb una essència profundament africana.
Tanmateix, la parada més potent la trobes tocant a l’Atlàntic, allà on s’hi emmiralla Waterfront, el passeig marítim de l’antic port reconvertit en zona d’entreteniment; que, amb uns serveis immillorables i un ambient francament amigable, et permet gaudir de diferents establiments comercials i d’oci que et resulten força familiars, d’entre els quals no tenen pèrdua el magatzem Watershed, dedicat exclusivament a productes fabricats a l’Àfrica, i el vell mercat o centre gastronòmic, V&A Food Market. Emperò, una mirada atenta al Victoria & Alfred Waterfront, aquell hàbitat portuari amb alguns edificis victorians del segle XVIII -des d’on surten els vaixells a Robben Island, l’illa de la captivitat de Nelson Mandela- et mostra el passejar de la gent sobre la mateixa ribera marina, no sense convidar-te a descobrir un paisatge urbà meravellós que s’obre envers una àmplia avinguda o el primer pas d’un recorregut per l’espectacular carretera costanera que t’apropa a uns impressionants perfils de bells penya-segats sobre els quals albires els capvespres més intensos de aquests confins del sud, amb unes tonalitats d’un cel de l’Àfrica, únic i incomparable.
