Normalment en els mitjans de comunicació: periòdics, ràdios, TV, xarxes, etc… om critica als Ajuntaments i altres administracions per no tenir la ciutat o el poble en bones condicions per poder-hi transitar amb cadires de rodes, ja siguin amb motoret o impulsades per altres persones. Són crítiques gairebé sempre encertades i que cal fer a fi de que les autoritats competents es posin les piles i ho vagin adequant a la seva ciutat, poble, etc… Per això , jo, ara, vull parlar dels altres ciutadans i la seva actitud davant aquest problemes.
En primer lloc si dónes un tomb per la ciutat amb l’objectiu d’observar els ciutadans i la seva actitud davant d’una cadira de rodes. Et trobes en dos actituds totalment diferents. Per una banda, si la persona que va en cadira de rodes necessita en un moment donat l’ajuda d’una persona, ja sigui per pujar una vorera o per algun contra temps, els ciutadans i ciutadanes que s’hi troben l’ajuden ràpidament i li donen el cop de mà necessari per solucionar el problema que momentàniament ha sorgit. Això és així en tots els casos que m’he trobat sense excepció. En aquest cas un deu pels ciutadans i ciutadanes. D’altra banda, la crítica negativa la vull adreçar als conductors de vehicles que acostumen a aparcar en zones prohibides o en dobles files i inclús triples files.
Si l’Ajuntament ha fet bé la seva feina i ha posat pendents per poder pujar i baixar de la vorera, en els passos de zebra i en altres llocs, de poca utilitat serveix si allí hi ha un cotxe aparcat. Encara que normalment sigui per poca estona, però la persona que va en cadira de rodes ho pateix un dia i un altre dia i el seu mal humor va en augment. Més greu encara, és en aquests carrers estrets, on tot hi està prohibit aparcar, a vegades hi ha un grapat de cotxes aparcats amb una roda damunt la vorera i l’altre a la via. La cadira de rodes no hi pot passar de cap manera i ha d’optar per anar pel mig de la via amb el perill d’un accident amb els altres vehicles. Aquests problemes que pateixen les persones en cadires de rodes, també el pateixen les persones que porten un nen o nena en un cotxet, els que porten una cistella d’anar a comprar amb rodes per no portar tant pes, inclús la resta de vianants, es veuen obligats a baixar a la via per sortejar els vehicles mal aparcats.
Sembla com si sortir a passejar fos una cursa d’obstacles! Cal doncs tenir clar que el poble o ciutat és el lloc on vivim tots. Penso que el problema és educatiu i de sensibilització davant aquests problemes. La gent que en el seu entorn més proper no coneix persones amb aquestes necessitats, ni menys pensen que existeixen! Ara bé, si troben algú en cadira de rodes i l’han d’ajudar en alguna cosa ho fan ràpidament i contents de poder ser útils, però quan es tracta d’aparcar el cotxe, per poca estona que sigui, no es pensa que li podem posar molt difícil al qui intenti passar per allà, ja sigui amb patinet, amb cotxet, amb el carro de la compra o amb cadira de rodes, encara no ho tenim interioritzat. En una societat normalitzada en aquest camp, tothom hauria de pensar de manera rutinària en totes les dificultats que podem posar a les altres persones amb necessitats o sense. Sempre suposem que la gent no té cap tipus de problema de mobilitat. CAL DONCS, UNA SOCIETAT MÉS SENSIBLE A AQUESTS PROBLEMES.
Maria Sarlé
