Hem creat a la nostra mida una bombolla de benestar. I quan aquesta es pot desestabilitzar apareix la por. A vegades a perdre alguna cosa. Intimitat, diners, posició, amistats… Al fracàs personal o a deixar de rebre alguna cosa que creiem segura. Estima, amor, salut, serveis, llibertats… I sempre es fa present quan sembla que no tenim capacitat de superar els problemes, a vegades irracionals, però que són el resultat covat a l’inconscient.
Sovint es dóna la culpa als altres, o a la fatalitat. I la revolta arriba per no admetre aquest malestar i frustració. El que ve per les nostres reaccions i no per causa de la resta. Però l’amenaça arriba sempre per la nostra actitud i no per l’entorn. Hi ha qui és més procliu a mostrar els seus estats anímics. Reaccionen amb agressivitat i no troben res bé. Altres són més reservats i callen. Però un dia exploten violentament. El caràcter i personalitat en l’etapa adulta va molt lligada a la relació afectiva amb els progenitors, mantinguda durant la infància. Hi ha qui defensa que un mínim de tres generacions afecten la vida de cadascú. I quan apareixen factors de dissonància cognitiva, la ment crea pensaments d’alerta perquè no suporta les pròpies incongruències. I es produeixen en qualsevol moment de la vida. Reaccions derivades de com enfrontar les situacions i del compromís que tenim amb l’entorn. Les nostres pors són sempre la frontera més dura i és invisible. Es veu en els altres o en nosaltres mateixos. El sistema. El poder. Tot el que ens pot posar en dificultats.
Però no es pot callar davant els maltractaments, la violència de gènere, els abusos de les autoritats, els agents de la força pública i els que tenen posicions dominants. Tampoc davant les agressions a les escoles, la manipulació d’avis desvalguts… S’ha de lluitar contra la injustícia. Contra les desigualtats. Contra el rebuig als immigrants. Contra el sistema que permet que la remuneració deixi de ser justa i quedi condicionada per l’entorn econòmic. I adonar-se que, encara que mai no ens hagin vulnerat els drets, si ho fan al veí i no es reacciona, estem col·laborant amb una societat repressiva.
No es tracta només que no hi hagi conflictes. Ni de situacions de polarització social, o societat justa i plena per a tothom. Si volem canviar alguna cosa, el primer que s’ha de fer és identificar racionalment els problemes. Destriar el fet concret de la por que ens provoca i que tendeix a paralitzar-nos. Així descobrirem que els drets humans es conquisten i no els donen els governants. La clau per una societat justa, lliure i pròspera és que hi hagi una ciutadania activa i implicada. Sense pors. Aquella que reclama el que li pertoca.
Pere Prat, empresari
