Catalunya, avui
I som on som. En un país on la democràcia es troba segrestada pels mateixos poders que hi havia en temps de la dictadura. Amb la mort de Franco va semblar que les coses podien canviar. Però aquella democràcia nascuda a l’empara de la Constitució tenia greus mancances que han perdurat fins avui. Els que havien de donar exemple i posar les bases d’un estat modern que es pogués equiparar als altres estats europeus, han resultat ser una colla de lladres. S’han aprofitat de les seves posicions de privilegi per enriquir-se impunement. Amb el pas del temps la situació s’ha degradat tant que fa dubtar seriosament que es pugui parlar d’Espanya com un estat democràtic en el sentit real de la paraula.
Aquesta mena de conxorxa ha fet que l’estat espanyol es convertís en el país d’Europa amb més casos de corrupció. El cas del monarca emèrit clama al cel. Malgrat l’evidència d’irregularitats sense control hi ha hagut -i hi ha encara- una protecció irracional que impedeix que se sàpiga quins han estat els tripijocs que ha dut a terme durant més de 30 anys. A poc a poc es van sabent coses a través de tribunals estrangers, fins al punt que s’ha vist obligat a fugir del país. I en comptes de voler esbrinar la veritat, el govern no només li ha facilitat la fugida, sinó que paga la despesa del lladre i els seus acompanyants. Aquest sol fet ja és prou indicatiu del grau de democràcia d’aquest país. Hi ha un pacte de silenci i un secretisme més propis d’una organització mafiosa que no pas d’unes institucions de govern imparcials, com seria propi d’un país lliure.
Però no són només les bajanades reials allò que ens hauria de preocupar. Hi ha molts altres interrogants sense resposta que qüestionen el concepte de democràcia de l’estat espanyol. Heus-ne aquí uns quants:
– Com pot un estat vantar-se de ser una democràcia consolidada i tancar a la presó aquells que han volgut exercir-la?
– Es pot considerar democràtic un país amb uns tribunals que interpreten la llei de manera aleatòria sense garantir la imparcialitat i el dret a la defensa dels encausats?
– Pot dir-se democràtic un estat que fa cas omís de les advertències de l’ONU, la UE, Amnistia Internacional i altres organismes que vetllen pels drets humans i reclamen la llibertat dels presos polítics?
– És democràtic un país amb serveis secrets presumptament implicats amb el terrorisme islamista?
– Es pot tolerar en una democràcia l’assalt de les forces d’ordre públic apallissant ciutadans pacífics per impedir-los votar?
– És democràtic permetre actes d’exaltació feixista i que hi hagi dirigents que se’n vantin?
– Pot un govern democràtic quedar-se de braços plegats mentre hi ha militars que inciten a la insurrecció?
Mentrestant, esperem el discurs de Nadal de Felip VI tot recordant les seves paraules: “El respecte a la llei és la font de tota legitimitat […] i no ha de ser mai una alternativa”. Més explícit encara era el seu pare en afirmar que “la ley es igual para todos […] cualquier actuación censurable deberá ser juzgada y sancionada con arreglo a la ley“.
I ara què hem de fer? Riure o plorar?.
