Càrrecs i assessors de confiança – Miquel Saumell

És fàcil d’entendre l’escàndol que s’ha muntat a Barcelona
amb els nomenaments a dit, fets tant al partit
com al govern municipal, de les parelles dels nous
regidors de la llista electoral encapçalada per Ada
Colau. En aquest cas no faig gaire diferència entre
l’Ajuntament i el partit, i no la faig perquè els diners
bàsicament surten del mateix lloc, és a dir, de les
nostres butxaques, i perquè tampoc queden gaire
clares fins on arriben les competències reals d’uns
i altres. En aquest sentit, s’ha dit i no s’ha desmentit
que s’han dut a terme negociacions en nom de
l’equip de govern amb una persona del partit al capdavant.
El fet és que després d’escoltar el discurs
purista de Barcelona en Comú resulta contradictori
o com a mínim antiestètic veure les opcions laborals
que els regidors Colau, Pisarello i Sanz han ofert a
les seves parelles només prendre possessió del càrrec.
Sempre he cregut, i sóc conscient que dient això
potser no trobaré gaires simpaties, que els càrrecs
i assessors de confiança dels dirigents polítics -precisament
perquè han de tenir la màxima confiança
personal del càrrec electe- haurien de poder ser familiars
i amics. Per què no? Donant per descomptat
que tinguin la preparació tècnica i política adequada,
qui et pot donar més confiança que els teus fills,
la teva parella o els teus pares? Ara bé, acceptar
aquesta tesi resulta del tot incompatible amb criticar
aquestes pràctiques quan les fan els partits polítics
de la competència, com han fet repetidament
els nous governants de Barcelona. Com diu aquell,
o tots moros o tots cristians; l’exigència ètica a la
carta, rebaixant-la quan t’afecta a tu, no és gaire defensable.
S’ha d’intentar ser sempre coherent, i això inclou
també i molt especialment el món de la política.
Però la nova fornada de polítics sorgits del poble,
com ells mateixos es defineixen sovint, sembla que
comença a deixar una mica de banda la coherència
i el fals discurs ètic que predicaven durant la campanya
electoral. Si creus, al meu entendre equivocadament,
que els familiars no han de formar part
dels teus càrrecs de confiança, com és que el primer
que fas quan governes és posar els teus familiars
en càrrecs de confiança? Com dèiem abans, una
mica antiestètic sí que ho és. Criticar determinades
pràctiques polítiques només quan les fan els altres i
justificar-les quan les fas tu no s’aguanta per enlloc.
Seria molt més creïble que diguessin: “mireu, amb
aquell discurs ens vam equivocar, demanem disculpes”.
Però no ho faran.
@miquelsaumell