Carn de lleó – Manel Ramoneda

Per raons familiars i gaudi personal, fa vora 40 anys que faig estada immersió i devoció en terres de l’extint regne de Lleó. No cal dir que la meva singularitat nacional, només confusible amb l’andorrana, no ens ha provocat ni a mi ni a la meva muller, natural maragata, ni als nostres fills, quan viatjaven amb nosaltres, més que alguna esporàdica anècdota que de tan excepcional les podem recordar totes i no passarien de cinc. Arreu hem trobat mostres de simpatia i curiositat al nostre fet català, assumpció que ni amaguem ni dissimulem, ans al contrari, l’hem manifestat sempre amb la més rotunda normalitat i s’hi ha calgut amb mil exposicions d’on som, de com som i de com és el nostre món: Aragó, Aran, Occitània, Catalunya, Barcelona, la Pobla. Són molts anys d’aquest anar veure romandre i tornar per Lleó, Astúries i Galiza, on de primer obligacions militars franquistes m’hi van dur i posteriors sentiments, inquietuds i el silenci absolut m’hi van fer dedicar hores dies i setmanes de vacances enteres. Descoberta i sorpresa inicial que em va fer conèixer uns pobles i unes cultures no castellanes molt menys catalanes però amb molts més punts de connexió lingüística amb l’idioma català del que a primera vista i oïda podríem imaginar. Societats de plenitud rural i viure del bestiar, de pedra, palla i pissarra i amb una manera de ser i de fer secular, amb paisatges verges de línies elèctriques, de carreteres estretes poc o gens transitades i arreu famílies autosuficients manuals artesanes de camp forn molí cuina fumats i arnes, de carro animals dalles i corbelles i amb una electrificació tan deficient que espelma i llanterna eren sempre presents.
I en aquestes quatre dècades els canvis han estat tant profunds com per fer desaparèixer el sistema individual comunitari i necessari de fer-ho tot a mà, voluntària i harmoniosament. Les finques de gra han estat massivament abandonades o mecanitzades. La progressiva jubilació ha minvat d’animalons de corral les cases i dels vials dels pobles ha desaparegut el so dels remugants sortint o tornant a l’estable urbà. Els campanars ja només toquen a missa i a morts. Ciment pintura i nova factura han transformat els pobles arrasant amb l’arquitectura popular i tradicional. Electrificació i telefonia han culminat el pastís omplint vilatges de pals, fils i els nyaps urbanístics són difícils de descriure. Fins i tot la plantació massiva de l’inflamable pi de Castella substitueix l’arbrat autòcton -roure i alzina, resistent a foc pas i pastura- i modifica, degradant, un paisatge mil·lenari. No cal dir que el diner i la ment que fa possible aquesta transformació, externament provocada, la duen a terme des de la central de capitostos i alt funcionariat de l’estat militar espanyol de Madrit. El seguidisme local amb l’autoodi com a bandera els colons com a cirera i la modèlica tradició dels actors militars i eclesiàstics, quin exemple de bon desfer són els estats llatinoamericans, han fet possible diluir la identitat històrica lleonesa per embotir-ne una de substitutòria possessa, obsessiva, embriagada, pròpia d’un cos de berjaula, disposada a tot per diners.
Esfereeix llegir la premsa local i regional amb malaltissos comentaristes que regurgiten i orinen als mitjans falsedats mentides menyscabaments i insults contra personatges catalans d’una rellevància intel·lectual política i suficiència lingüística que ja voldrien per a ells o per als seus caps ideològics o de sou. Desinstruïts i desinformats que tergiversen en explicar i transmetre la realitat i la voluntat democràtica del poble català amb escarni i embriagada exaltació dels nostres errors i defectes. Sempre m’ha sobtat, però -i de molt abans d’engegar-se el procés de separació de Catalunya del Regne d’Espanya- l’obsessió que han tingut amb els afers interns catalans en contrast amb la poca crítica interna i nul·la denúncia per l’estat de deixadesa d’allò teòricament seu: l’abandonament social, sanitari, cultural i d’identitat del territori lleonès; comunitat que com la catalana és de les més naturals riques i antigues de la península ibèrica i d’Europa. Inicial i parlamentari regne, amb romanç inclòs, que existia de molt abans del desequilibrat i trastornat invent castellà-borbònic-franquista que sembla alletar arreu violència de gènere, maltractament animal i instint insà de fer desaparèixer, com ho fa aigualint la carn de lleó i qualsevol so nació i personalitat que no sigui la de Castella, renombrada a Espanya. Uniformar i empobrir el raonament, la intel·ligència «el quicio» i degradar l’ésser humà, això és el que fan. Dins d’aquest Estat, ja no ens uneixen ni toros, ni vomitiu model televisiu, ni periodístic, ni informatiu, ni educatiu, ni ociós. L’evolució continua i ja fa anys que als catalans la ciència, la cultura, l’art, la qualitat, la sensibilitat, la musicalitat i el valor enriquidor de la omnipresent barreja humana ens omple i emociona. Som davant d’una possibilitat històrica, engrescant pacífica i democràtica de canvi. De controlar i fer anar el nostre propi model nacional, polític, econòmico-administratiu, amb la creació d’un nou Estat, d’una nova república europea deixant enrere la bananera i espanyola manera. De tirar endavant amb gestió de proximitat la nostra societat del i pel benestar. De decidir -on quan quant i com- solidaritat, ajudes i col·laboració sense els costos d’estranys intermediaris polítics i vividors de nacionalisme neuròtic que obliguen a qui no ho vol o el perjudica, comercial i en imatge, un «made in spain» o una política llengua i bandera. Els pobles que avancen són els que decideixen ells mateixos convenis contractes concessions pactes negocis i divorcis amb els seus veïns d’igual a igual. Cap país, cap cultura, cap moral, cap religió, cap nació, cap poder ni senyor, té la patent de superioritat envers un altre. Ni per demografia ni per territori, ni per extensiva, ni per invasiva. I els estat petits prou bé que s’ho fan, que se’n surten en no tenir ni peus de fang ni pretensions humiliants, ni possibilitat de recaptar i administrar tanta moneda aliena o, com la història ens mostra, de tenir la negra i vergonyant possibilitat imperial de tintar-se de sang les mans com ho ha fet la bèl·lica Espanya.
Manel Ramoneda