Durant aquesta tardor s’han podat tots els plataners del Passeig Verdaguer deixant-los únicament amb l’esquelet del tronc. Molta gent ja està acostumada a aquestes podes dràstiques a què ens té acostumat el nostre ajuntament, però també hi ha ciutadans que ens quedem palplantats mirant-ho i preguntant-nos quin és el criteri per deixar-los tan despullats. Segons la web de l’ajuntament, en un text molt breu diuen que la finalitat és “aconseguir un desenvolupament equilibrat dels arbres, augmentar la seva estabilitat estructural i evitar molèsties als ciutadans i pertorbacions en habitatges, a més de garantir la seguretat als vianants”.
Aquest text contrasta amb els criteris de poda amb què es regeix -entre molts altres- l’Ajuntament de Barcelona, on expliquen que “El fet que els arbres siguin grans en cap cas ha de ser una molèstia, un carrer amb bona cobertura verda és sinònim de bona qualitat de vida. Una poda excessiva a l’arbrat produiria una major brotada la propera primavera, provocant més incomoditats als ciutadans. Per tant, deixem créixer els arbres perquè afavoreix la salut de les persones, contribueix a la reducció de la contaminació i als efectes del canvi climàtic”. De fet, a la capital es fa poda de manteniment, que respecta la biologia de l’arbre i la seva estructura, i que sovint passa desapercebuda pel ciutadà perquè només s’eliminen les branques seques, les perilloses amb risc de fracturar-se, o les que van en direcció a les façanes. O sigui, les que eviten molèsties als ciutadans en general, i als vianants i als habitatges en particular.
“Està sobradament demostrat, que el verd urbà aporta nombrosos beneficis a les nostres ciutats i als seus habitants.”
Està sobradament demostrat, i no m’entretindré a posar les fonts científiques que ho justifiquen, que el verd urbà aporta nombrosos beneficis a les nostres ciutats i als seus habitants. Aquests espais no només milloren la qualitat estètica de la ciutat, sinó que també tenen un impacte positiu en la salut i el benestar de les persones ja que contribueixen a la purificació de l’aire, redueixen la temperatura ambient i proporcionen llocs de recreació i relaxació. A més, fomenten la biodiversitat i la connexió amb la natura en un entorn sovint dominat pel ciment i l’asfalt. És per aquest motiu que molts ciutadans no acabem d’entendre el criteri de poda que segueix l’Ajuntament d’Igualada. Un criteri que segurament és de fa molts anys però que mai ningú s’ha plantejat de canviar, tot i que moltes altres ciutats catalanes ja no apliquen.
A part de perdre’ns l’espectacle visual que suposa la caiguda de les fulles i els tons grocs, carbassa i marró de la tardor, això també porta a situacions absurdes com la del passat mes d’octubre. Ha fet molta calor i degut a la poda dels arbres del Passeig, molts igualadins van trobar a faltar l’ombra necessària per passejar-hi. Però podria ser pitjor si l’estiu que ve no han brotat suficient, perquè potser no hi haurà prou ombra perquè el Passeig faci de refugi climàtic natural contra les possibles onades de calor.
Recordo l’estiu postpandèmia quan es va celebrar el Sant Jordi d’estiu. No sé per què es van situar les parades de llibres en el tram del carrer Òdena al carrer Sant Magí, justament on hi havia els arbres totalment podats sense oferir cap ombra. Rebuscar llibres a ple sol a mig mes de juliol era sufocant. I no entenc com els llibreters van poder aguantar tot el dia allí pensant que si els haguessin posat dos-cents metres més avall, haurien pogut gaudir durant tot el dia de les meravelloses ombres que oferien els plataners que no s’havien podat. Segurament es va fer així perquè a Igualada tenim un govern que no es preocupa pels refugis climàtics, que no li molesta que es tallin arbres per fer obres i no se’n replantin de nous i que prefereix posar pàrquings i polígons industrials plens de ciment sense arbres, en lloc de vetllar per tenir prou zones verdes essencials per a una vida urbana més saludable i sostenible. Un govern que probablement mai s’ha plantejat canviar el criteri de la poda dels arbres perquè tota la vida s’ha fet així.
