Després de la mort de Franco, érem molts els que crèiem en un projecte d’estat on hi hagués lloc per a tothom i conviure en un clima de cordialitat i respecte de les diferències. Es parlava d’estat plurinacional i del Senat, acabat d’estrenar, com una cambra de representació territorial.
L’ambient era d’eufòria moderada. S’acabava de sortir –o això crèiem- de la llarga i fosca nit del franquisme i ens il·lusionava poder ser un país normal, semblant als nostres veïns. Per fi podríem vèncer el complex d’inferioritat a què ens havia sotmès la dictadura. Hi hauria pluralitat de partits i la justícia ja no seria el braç dret de la dictadura amb els judicis polítics.
Crec que va ser amb motiu de la campanya de l’Estatut que vaig assistir a una taula rodona en la qual els ponents exposaven els avantatges de l’autonomia i del fet que hi hagués novament un govern català per a Catalunya: recuperàvem la Generalitat. Per això va sorprendre moltíssim que un dels ponents –Ramon Barnils- es manifestés contrari a una autonomia que, segons va dir, era un engany total. Segons ell, no era una autonomia real, atès que sempre hi havia la supervisió del govern de Madrid sobre totes les competències que l’Estatut concedia a la Generalitat. Era només una descentralització administrativa i a la llarga –i tenint en compte la idiosincràsia castellana, que era la que detentava el poder– a la curta o a la llarga voldria recuperar les competències cedides. Va acabar dient que una autèntica autonomia només es podria aconseguir amb un estat independent.
Aquestes paraules aleshores varen sonar a les orelles de molts gairebé com una declaració de guerra. Els independentistes eren quatre gats i se’ls associava a ETA, aleshores en plena activitat.
He pensat moltes vegades en aquelles paraules de Barnils, tan clarividents i tan decebedores alhora. Els seus pitjors auguris s’han complert i no sé si ell mateix podia imaginar el grau de baixesa a què ha arribat la mal anomenada democràcia espanyola. Perquè si això es democràcia, jo sóc torero. Un govern sense ètica ni moral, el més corrupte d’Europa; una justícia que més aviat sembla venjança; uns mitjans de comunicació venuts al servei dels seus amos del govern; la negativa a dialogar; la prepotència, l’amenaça i la por; la persecució de l’adversari a causa de les seves idees; el seu empresonament aleatori i capritxós per voluntat d’uns jutges totalment parcials; un ús de la violència totalment injustificat; la creació de problemes lingüístics on no n’hi ha; l’ofegament de l’economia. Però per damunt de tot, la incapacitat d’acceptar la diferència; en el cas de Catalunya, un odi exacerbat contra tot el que suposi llibertat d’acció i fins i tot de pensament… La llista podria ser encara molt més llarga.
Però no han comptat amb un parell de coses. El problema català no es resol per la força. Poden fer callar les veus dels representants del poble; poden jutjar-los i tancar-los a la presó perquè tenen la força per fer-ho. Però el moviment no s’acaba aquí. El poble català és pacient i tossut, acostumat a remar contra corrent. I aquesta vegada els embats són tan violents i irracionals que són molts els que han pres consciència i estan disposats a arribar on calgui. Encara que la cacera de bruixes no s’aturi, la flama de la llibertat no s’apagarà mai i algun dia cremarà els inquisidors.
Josep M. Carreras
