Una de les crítiques preventives que es feien al candidat Trias és que era massa gran per ser batlle. I ell mateix ho va corroborar amb el famós “Que us bombin!”, una expressió que ja diem només els veterans, els que ja anem de baixada. Ara el jovent, i molts que voldrien semblar-ho, o que es pensen que en són, perboquen la tifeta globish que l’ha substituïda, “Que us follin!”, un esguerro semàntico-gramatical que exemplifica a la perfecció aquests temps necis que ens han caigut a sobre.
En realitat són expressions semànticament sinònimes, perquè augurar a algú que el bombin és una reducció de ‘que li facin un bombo’, és a dir, que el prenyin. Que el violin, vaja, un auguri que, per més que la moral de l’època ho reduís al fet biològic que només poden experimentar les dones, en realitat desitja exactament el mateix que el molt posterior i infinitament més vulgar ‘que et don(gu)in pel cul’ (amb la variant eufemística ‘pel sac’). Com és sabut, la vexació sexual és una de les formes més antigues, i desgraciadament perennes, de manifestar les relacions de poder.
No sé en quin moment ens va arribar aquesta darrera expressió, de clara matriu homofòbica, però m’hi jugaria una paperina de pèsols que la vam prendre dels veïns: a casa meva, que no era ni de bon tros una casa de gent ni benparlada ni benpensant, no es va sentir mai. Ara pot semblar marcià, però locucions com ‘a tomar pel sac/pel cul’ eren inimaginables, no solament a casa sinó en el meu entorn immediat de familiars i amistats. I no pas per raons morals ans culturals: a les llars catalanes com la nostra els estats d’ànim que requerien expressions fortes es vehiculaven sobretot a través de l’escatologia, és a dir, de la merda. Si la memòria no em falla, les que tenien a veure amb el forçament anal les vaig sentir per primera vegada a l’institut, en boques castellanes. Cosa que, d’altra banda, encaixa perfectament amb l’homofòbia que encara ara n’és tret estructural.
La seqüència, doncs, seria la següent: fins al darrer terç del XX, ‘que et bombin’ (més els equivalents ‘a prendre vent’, ‘a pastar (fang)’ i, no cal dir-ho, ‘a fer punyetes’), i en realitat moltes altres, perquè n’existeixen mil variacions locals; a partir dels 60/70 apareixen ‘(ves) a tomar/prendre pel sac/cul’, probablement calcs dels corresponents castellans; i, amb el canvi de segle, ‘que et follin’, un calc gramaticalment més bord perquè és doble: del ‘que te jodan’ castellà, que al seu torn és adaptació del fuck you anglès. Tota una imatge de l’evolució de l’espècie. Per no dir de la involució.
