Igualada no compleix els objectius de reciclatge. Amb un 40% de reciclatge, lluny de la meta del 55% que fixa la Unió Europea per al 2025, Igualada es troba en el lloc 660 de Catalunya. Al nostre voltant, la Pobla de Claramunt, Castellolí, Carme o Sant Martí de Tous superen el 80% de reciclatge. En capitals de comarca, Vic supera el 60% i a Berga es va passar del 35% al 70% de residus reciclats quan el seu govern municipal va implantar el porta a porta. Però la cosa encara pot ser més greu si tenim en compte que la UE apunta a un 60% de reciclatge per al 2030 i de moment, mentre altres localitats han millorat aquests percentatges gràcies a models de reciclatge obligatori, Igualada no ha fet els deures.
El contracte de recollida de residus i neteja viària és el més important de l’Ajuntament. Gestionat per Fomento de Construcciones y Contratas per més de 7 milions d’euros, s’ha anat prorrogant amb el vistiplau de Junts per Igualada i Igualada Som-hi tot i que ja fa un parell d’anys que s’hauria d’haver canviat. Una pròrroga que ha servit al govern Castells per xutar la pilota endavant i no voler afrontar el repte de canviar el model de gestió i recollida de residus. Si els millors resultats obtinguts en recollida de residus van associats directament a la implantació de models obligatoris com el porta a porta o la identificació d’usuari, és evident que s’ha de fer així tot i que no ens agradi o ens faci mandra. Les dades són clares: Els 16 municipis de l’Anoia que al 2019 van implementar la recollida obligatòria, en només set mesos van més que duplicar el seu reciclatge.
Existeixen moltes llegendes urbanes on es qüestiona la validesa del reciclatge. Ens preguntem per què hem de separar la brossa quan després es barreja tot o per què hem de reciclar si ja hi ha plantes de tractament de residus que ho fan per nosaltres. Afirmem que el porta a porta t’obliga a menjar peix uns dies concrets o que no reciclem per no enriquir les empreses. La realitat és que aquests dubtes són excuses de mal pagador producte de la mandra que ens fa reciclar, ja que l’esgotament de recursos és real i, sense una economia circular efectiva, el sistema productiu podria col·lapsar.
En un article al The New York Times, el periodista Oliver Franklin-Wallis posava sobre la taula que als EUA només es reciclen al voltant del 10% dels plàstics. Que el reciclatge no funcioni bé als EUA no vol pas dir que ells no hagin de continuar reciclant, ja que els científics confirmen que el reciclatge proporciona beneficis mediambientals significatius. Segons un estudi del 2015 de la Universitat de Southampton, reciclar la majoria dels residus redueix notablement les emissions de gasos d’efecte hivernacle, amb estalvis notables en materials com l’alumini, la ferralla i els tèxtils. A més a més, reciclar és més eficient que produir des de zero. El mateix periodista explica que reciclar acer estalvia un 72% d’energia i un 40% d’aigua. Una tona d’alumini reciclada necessita només un 5% de l’energia original i evita el transport de 9 tones de bauxita. Reciclar plàstics com el PET és més sostenible que cremar-los.
Aquestes dades també són vàlides per nosaltres. Per la salut del nostre planeta tots hem de deixar enrere els excessos del passat. Hem de reduir l’ús de productes d’un sol ús i les empreses han de dissenyar productes que siguin més fàcils de reutilitzar. Hem d’afavorir l’intercanvi i els mercats de segona mà i lluitar contra l’obsolescència programada. Però sobretot, hem de reciclar. Potser el reciclatge no funciona com ens agradaria i encara ha de millorar molt, però si avui l’abandonem, retornarem als hàbits de consum excessiu i contaminació del nostre planeta que ja fa temps que hauríem d’haver deixat enrere. Així que si hem de fer cas a l’alcalde quan va dir que volia posar Igualada al mapa de les ciutats de Catalunya que millor reciclen, hem d’esperar que amb aquest nou contracte que s’ha d’aprovar en els pròxims mesos s’apliqui el reciclatge obligatori. Benvingut sigui.
