Als nostres dies, la darrera obra de Mireia Rubio i Molín, una autoedició publicada gràcies a un Verkami, més enllà d’un memorable recorregut per les nostres contrades ha vist amb èxit la llum a la capital granadina aquest passat mes de març; essent presentada a quatre passes de l’entorn incomparable de Sierra Nevada, que n’és, de fet, el punt de referència. Ha estat, doncs, a Granada, on aquesta profunda exploració de les allaus vitals va ser presentada a partir d’una història nascuda de l’interès -de l’autora- per a explorar les experiències que ens fan tremolar i comporten importants canvis crucials. Això és, a mode de metàfora, les capes de neu que es mouen a la serra nevada també es mouen a la pell dels personatges, perquè s’han trobat al Balata… i, allà, res no ha succeït casualment.
En aquest sentit, a mode de presentació de l’autora, serveixen les seves pròpies paraules per a definir qui és: “Recol·lectora d’històries, alumna d’intuïcions, surfista de gegantines ones literàries i observadora de personatges que s’han escapat d’un conte per a ser escrits”. Compromesa amb l’activisme social i resolutiva en la mediació de conflictes, al decurs de més de dues dècades, Rubio va participar de les accions solidàries dels Comitès Óscar Romero i del grup Baula COR de Santa Margarida de Montbui; unes entregues del cor compartides indistintament amb una seva passió per a escriure que, de fet li ve dels dies de la seva adolescència, quan ja mostrava interès envers l’actualitat del moment i la realitat social dels més desafavorits.
Òbviament, tot era una prèvia a l’univers del periodisme, una esfera on s’hi orientaria des de dos àmbits, com a cronista i com a servei públic. Des d’aquesta perspectiva, la seva trajectòria professional va portar-la a treballar uns anys al Regió7, una etapa prou transcendent que li va permetre, de retruc, formar part del col·lectiu Escrividors, creadors d’una Biblioteca de la Memòria per a testimoniar persones significades. Aviat però, atès que amb el periodisme i el compromís solidari no en tenia prou, va lliurar-se a la tasca d’escriure, compartint-se amb experiències laborals que li permetien un cert alliberament horari (Esedos SL i la Casa Gastronòmica de Cal Ble); i, a partir del 2002, Ràdio Nova.
Així, a l’any 2007 va publicar la seva primera novel·la, El abrazo náufrago, un relat sobre la vida i la mort. Seguidament, inauguraria un període de total lliurament a les causes socials, amb vivències intenses a través d’alguns viatges a l’Amèrica Llatina (Nicaragua, El Salvador, Guatemala, Perú, Panamà i Brasil) i a Ruanda, compartits amb persones d’una elogiable talla humana.
L’infantament del seu fill Néstor, al 2010, i la seva criança, si bé van suposar una distensió tant en el seu activisme com en la seva vessant d’escriptora, no van comportar un fre definitiu gràcies a la publicació dels seus “microrelats”, un dels quals va fer-la mereixedora d’un premi literari, el 2012, (Museu d’Història de Catalunya). En qüestió de temps, el seu esperit inquiet i de gran integritat social van abocar-la a conèixer a fons el món de la immigració i la tragèdia humanitària de les pasteres (Naufragi de Punta Paloma), amb un viatge a Cadis per a conèixer la realitat in situ. En conseqüència, la seva obra El tiempo del negro (2016) no va fer-se esperar, comptant entre d’altres amb el suport d’Stop Mare Mortum i mostrant una literatura pròpia de la denúncia social i política. Tanmateix, no se n’estaria de recopilar més relats i explorar altres gèneres literaris, com és el cas de la ficció, amb l’obra Lana de mamut (2019). Tot seguit, des del dolor de la pèrdua del seu pare, se li va aguditzar la necessitat de tornar a escriure sobre la fragilitat de la vida i els canvis crucials que se’n deriven; en suma, un posicionament cap a la seva nova obra, Balata, el pulso de la nieve (2023).
Balata, el pulso de la nieve parteix d’un projecte en què Rubio observa el paral·lelisme entre el coneixement del món de la neu i la història personal de cadascú, que es va acumulant -com la neu- en diferents capes, unes capes que es poden moure de sobte i formar allaus. Efectivament, aquest és el que -ella- considera com el seu allau vital: la pèrdua del seu pare i el tràngol viscut, en tots els sentits, com a conseqüència de la pandèmia; és a dir, una bretxa a la seva vida. Emperò, la clau definitiva de l’obra l’obté d’un sorprenent escenari: el cim del Veleta (el segon més alt de Sierra Nevada), aquell que dona nom a l’Hotel Balata. I, perquè, la paraula “balata” deriva de l’àrab i significa bretxa.
Estructurada en tres parts, l’obra és una història coral, personificada per diferents personatges (cinc de principals i una vintena de secundaris), puntualment repartits a l’obra; encara que són els cinc principals els que es trobaran, en dos moments cabdals, a l’Hotel Balata, pròxim a les pistes de Sierra Nevada, on compartiran un inici de temporada d’hivern summament excepcional. Tots ells protagonitzen una narrativa de temes tan pregons com: la vida i la mort; la fragilitat i la fortalesa; l’amor i l’amistat; els canvis i les realitats perdurables; l’adaptació i la resiliència… I enmig de cada història personal, igual que la neu, cadascú va guardant la seva memòria, la seva història, entre capes, sabedors que una lleugera oscil·lació pot provocar una allau personal i els pot canviar la vida. Al capdavall, són els valors humans aquells que permetran, des de la saviesa i la solidaritat, la resolució personal de qualsevol entrebanc.
