Avui no penso parlar de política – Josep M. Ribaudí

O sigui que no tingueu en compte l’afegit que hi ha darrere el meu nom a l’encapçalament: membre de l’ANC; continuo sent-ho, naturalment, però el que escriuré no hi té res a veure. Avui (és dimarts) estic trist, molt trist, i plorós perquè acabo d’arribar del funeral de la Sita Murt. Estic trist i tinc fred tot i haver apujat la calefacció de casa molt, com mai, però no hi ha res a fer perquè no és un fred de temperatura, és un fredor interior gens fàcil d’escalfar. Fa trenta anys (trenta!) em va passar el mateix, quan va morir el Toni, el seu home, i ara tornem-hi… i tot i saber que dir que és injust no serveix per a res, permeteu-me que ho digui i que em queixi. Al llarg d’una vida es fan molta mena d’amistats, començant per les de l’escola o l’institut, persones amb les que possiblement més endavant et relacionaràs poc per motius diversos: feina, canvis de residència, aficions divergents o casament. Una vegada casat és força normal establir nous cercles i en aquest canvi hi tenen molt a veure els fills. És el cas de la nostra colla; fills de les mateixes edats, sortides, vacances junts, moltes alegries, alguns problemes… Aquests tipus de lligams són molt forts; vam començar pels fills i ara ja tenim néts. Aquesta és la part bona, però vam començar deu persones i ara només en som set, i aquesta és la dolenta. Sí, sí, ja ho sé que és llei de vida, però quan et toca de prop et fot i et rebrega. Jo vaig enterrar el meu pare amb noranta-tres anys i no ho vaig considerar cap desgràcia. En canvi, el que ha passat avui sí, o sigui que permeteu-me que estigui trist. Ja no ho diré mes, no em vull repetir, però sí que vull acabar dient una altra cosa. Un dia vaig escriure en aquesta mateixa pàgina sobre “fer país”. Doncs ara torno a recollir la frase per fer-li un homenatge a la Sita. Es va quedar vídua als 38 anys, no diré que amb quatre fills a la falda, però sí molt petits, amb una economia familiar sense tensions, acomodada i en comptes de quedar-se a casa i dedicar-se a sus labores, va agafar el timó de la indústria que li va deixar el seu home i va tirar endavant una empresa tèxtil, i a l’any 84 ja començaven a pintar bastos, i no solament la va mantenir, sinó que va crear una marca que avui és referent en moda de punt. Si això no és fer país que algú més llest em truqui i m’ho expliqui. Adéu Sita. Josep M. Ribaudí