Des de petita, l’Arian Morera (1965) ja preferia posar-se a pintar que passar la tarda amb els seus cosins jugant. La paraula artista no li agrada. Es defineix com a una persona creativa i imaginativa a qui li agrada l’art. Ho té claríssim: si tornés a començar, tornaria a pintar, tot i les dificultats que reconeix comporta.
El 8 de març de fa 5 anys, publicaves al teu Instagram una imatge amb el text “perquè un dia no haguem de reivindicar-nos”. De què ens hem de reivindicar?
És molt difícil pintar, i encara més si ets dona. És una professió que demana moltes hores i les institucions no t’ho faciliten, ni tampoc hi ha comprensió per part de la societat per fer-ho. Et saltaràs una reunió de l’escola perquè has de pintar? Hem de reivindicar aquest ofici com a dones i també com a col·lectiu.
Tu portes tota la vida pintant…
A casa eren molt moderns i mai se m’havia dit que una dona no podia pintar. Recordo ja de petita que venien els meus cosins a casa i es posaven a jugar. Jo aguantava poc amb ells perquè de seguida em cansava i em venia més de gust pintar. Anava al menjador mentre els sentia jugar de fons. Això ha sigut una metàfora de la meva vida perquè em continua passant el mateix. M’encanta estar a l’estudi mentre sé que fora el món continua funcionant.
És bonic que a casa teva et diguessin: si vols pintar, pinta.
El meu avi vivia amb nosaltres i sempre em deia que pintar no em donaria pa. Segurament tenia raó perquè no he pogut viure mai només de la pintura però la meva mare sempre el feia callar. Ella celebrava els meus dibuixos i m’esperonava. La meva família m’ha deixat fer sempre el que m’ha semblat, és la societat qui ha fallat.
Em fa ràbia el concepte ‘art de dones’. No és de dones ni d’homes. És art i punt
Des de fora, creus que s’entén que algú es dediqui a la pintura?
Gens. I crec que encara anirà a més. No m’imagino algú de 20 anys que digui que vol ser pintor. On pintes? Qui et paga l’estudi? Abans et deixaran un taller per aprendre a tocar la gralla que per pintar.
Has tingut referents femenins?
Quan era petita no em plantejava que hi pogués haver dones pintores. Trobava normal, per exemple, que en els llibres d’art no hi apareguessin dones. Ha sigut més de gran que les he descobert. Fixa’t que només fa 15 anys algú em va preguntar si sabia qui eren Leonora Carrington o Remedios Vara. No en tenia ni idea, jo només coneixia Frida Khalo i vaig flipar amb elles! Com pot ser que no les conegués?
Tu també ets mestra a l’Escola municipal d’art i disseny Gaspar Camps. Els expliques històries de pintores als teus alumnes?
Vull que s’expressin amb el seu propi llenguatge però quan els ensenyo referents intento que tinguin el que jo no vaig tenir. Tinc sempre en compte les dones perquè vegin que també hi ha hagut pintores al llarg de la història.
Sents que ara hi ha més interès en posar al centre les dones en l’art perquè és el que toca? Per quedar bé?
A mi em fa ràbia el concepte ‘art de dones’. No és de dones ni d’homes. És art i punt. Jo mai he pensat que pinto com una dona. Quina importància té si qui pinta és un home o una dona? El que importa és que tothom pugui expressar-se sense pensar en qui és.
