Carmel.la Planell
Fill d’Olot, però resident a Igualada des dels 12 anys, Albert Gámez és un d’aquests joves talents que, tot i un sòlid bagatge acadèmic, s’han construït a si mateixos per a convenir una manera molt personal d’entendre la música. A través del seu ja dilatat recorregut per l’univers musical no li trobes cap episodi sobrant, raó per la qual a una persona no habituada a reportatges o entrevistes el major tribut és posar en valor les diverses situacions que l’han portat a exercir les seves prodigioses competències artístiques.
De petit i en el sí d’una família molt sensible a la música, a la falda del seu avi Ramon Enrich, va aprendre a tocar al piano aquelles melodies tan entranyables de les populars nadales. No obstant això, no trigaria a descobrir tant les lletres de Lluís Llach com les complexes composicions de Beethoven, a més d’altres grans de la música; una circumstància que va afavorir el despertar d’una gran sensibilitat artística i de la seva no menor passió per un instrument: el piano. Així, dels seus primers passos com a estudiant de piano a l’Escola de Música “Harmonia” d’Olot en guarda estimables records sobretot en descobrir els Gymnopedies d’Erik Satie. Seguidament, instal·lat a Igualada, va continuar els estudis musicals a l’Escola de Municipal de Música, de la mà de Pau Sastre; el mateix període en què gràcies a qui seria com un pare per a ell, en Toni Balcells, l’acostaria a la música de Queen. Aquests aprenentatges van portar-lo a voler participar en directe de la majoria de concerts possibles, cosa que l’abocaria ben aviat a cantar i interpretar les seves mateixes cançons al piano, així com algunes de Sinatra, Michael Jackson i Alejandro Sanz, entre d’altres. Més endavant, uns cursos a l’Institut del Teatre, en el camp del teatre musical, el van empènyer a l’estudi i perfeccionament de la veu gràcies al mestratge de reconeguts professionals; una avinentesa que va donar pas a estrenar-se en uns primers concerts amb el grup musical “Crítica urbana”, i aportant cançons pròpies per a piano i violoncel.
En qüestió de temps, moltes de les seves versions a piano van ser les que amenitzarien festes populars i diverses celebracions privades; unes actuacions per a les quals el boca orella era un bon reclam. També, dins d’aquesta trajectòria, la seva admiració per Pepe Rubianes li va brindar el privilegi de fer “Libretas”, tot un homenatge a aquesta gran figura, conduït per Guillermo Torres, el mateix president de la Fundació Pepe Rubianes i també per la germana d’aquest, Carmen Rubianes.
La possibilitat de conèixer l’obra del poeta igualadí Marc Freixas el va captivar tant que va plantejar-se dur a terme l’ambiciós projecte anomenat “Música d’amor i silenci”; un disc dels seus poemes musicats i cantats que, gràcies Galàxia Management, va obrir-li camí a moltíssims concerts amb unes notes sensiblement intimistes arreu de Casa Nostra i més enllà.
Tanmateix, a l’abril del 2015, després de procés de sanació personal, surt a la llum el llibre “La purga”, un laboriós treball fet a base de dibuixos, esbossos, quadres, escrits i cançons que aprofundeixen en una pregona introspecció interior. Aquesta sorprenent autoedició, juntament amb Sara Agudo (composició i enquadernació) i les fotografies de Maria Mateu i Julia Potrony va ser objecte d’una magnífica exposició a l’Ateneu, a més d’un espectacle musical, amb banda de música i projeccions al Teatre d’Òdena. A aquesta producció van seguir-li les seves actuacions a l’Orquestra Rosaleda amb la qual ha participat en sovintejats concerts destinats al gran públic. I, en aquest moment, està interpretant “Bohemian Rhapsody”, de Queen, un dels seus grans somnis; alhora que, al decurs d’aquest estiu, ha actuat com a cantant de Filferro Trio, al costat de Gerard Serratroy i Jordi Rapullés, amb adaptacions al català de destacades cançons de la història de la música; una col·laboració amb molt bones perspectives de futur.
Finalment, una situació conjuntural al començament d’aquest any el va empènyer en el propòsit de propagar i divulgar la seva obra a través de les xarxes socials, especialment des de Youtube; una esfera que a més de l’efecte socialitzador resulta ser una oportuna plataforma per a la visió i audició a la carta. I, ha estat aquest mes d’agost el que ha vist la presentació d’una nova cançó d’autor: “Llums”. Gravada en format de vídeo, amb el guitarrista i cantautor Nick Arandes, i escenificada a l’interior d’una avioneta segons una al·legoria en què es personifica la projecció de Gámez nen (Lluc Brunet) a adult; un audiovisual que vol magnificar el resplendor de la llum interior que portem dins. Satisfet amb l’enorme acollida de “Llums” a les xarxes, Gámez s’atreveix a assenyalar la grandesa de la música en la seva comesa de vincular i unir les persones.
En tot moment, i a mercè de tantes experiències a què la vida el convida, el seu esperit creatiu i la necessitat de comunicar mitjançant les seves creacions les seves idees es fa imparable. Efectivament, d’allò viscut en el seu estadi privat en surt un nou projecte que se suma a transferir un relat del seu saber filosòfic, de la seva presa de consciència, del més recòndit descobriment de si mateix i del que més el commou.
Quant a la concepció del seu art, Gámez és una artista no gens procliu a encasellar-se ni en tendències ni estils. Si bé la seva música està molt a prop de la línia del pop, les seves creacions són realment lliures; i en elles s’aprecia el gaudi de jugar amb les notes i amb les lletres com si d’un diàleg entre elles i el mateix es tractés.
I, al capdavall, una premissa el defineix: “Si algú és feliç amb la feina que més li agrada ni tan sols s’adona que està treballant”.
