Alba Vergés (Igualada, 1978) ha estat nomenada aquesta setmana nova Vicepresidenta Primera del Parlament de Catalunya. En aquesta entrevista, feta a Igualada dimarts a la tarda, l’exconsellera de Salut parla de la gestió de la pandèmia, però, sobretot, de política.
Parlem poques hores després que hagi estat nomenada nova Vicepresidenta primera del Parlament de Catalunya. Un càrrec amb molta presència i pes institucional.
És rellevant perquè al final retornar al Parlament després d’aquest període tan intens al capdavant de la Conselleria de Salut, és com tornar als orígens de la política. A més a més poder donar rellevància d’un càrrec institucional com la vicepresidència primera del Parlament, per a mi és important, perquè al final sempre m’he cregut la casa, com la casa del poble i penso que ara obro una nova etapa en què puc enfocar més en aquest àmbit més polític i ajudar al país després d’aquests tres anys políticament tan complicats.
Ja havia estat a la Mesa del Parlament. Ara tenim al damunt tot el tema dels indults. Probablement serà objecte d’anàlisi amb lupa per part de molts grups polítics.
És que precisament els debats s’han de fer al Parlament. És això, és la casa on s’hi fa política, on es debat, on es tracten idees, arguments… I on s’ha de poder parlar de tot i així ho defensava la presidenta Forcadell, que està injustament a la presó, precisament per això. El meu pas per la Mesa anterior també va ser en un moment molt complicat on s’intentava portar aquell 155 al Parlament impedint una investidura rere una altra fins a fins a arribar fins i tot a la investidura de Jordi Turull, que es va quedar a mitges perquè el van empresonar a ell i també a d’altres companys i companyes.
Per tant, bé, tornem a una època on hem de continuar defensant que en el Parlament s’hi pugui parlar i debatre de tot, i sobretot trobar el camí polític en aquesta estratègia nacional més enllà del moviment independentista, en aquest gran consens de país que és el de l’amnistia i l’autodeterminació. Crec que un lloc on sempre s’han de veure reflectits els consensos de país és el Parlament de Catalunya.
Arran de la carta d’Oriol Junqueras, en què es renuncia a la via unilateral per assolir la independència -la qual cosa ha estat ben rebuda per part del govern espanyol-, ja hem vist que des de Junts o la CUP no es pensa de la mateixa manera. Altre cop dividit l’independentisme. Hi ha precedents que aquestes coses també generen conflictes també dins del Parlament, perquè no es veu unitat.
És que no hi ha d’haver tampoc cap problema en poder plantejar una estratègia on s’hagin de trobar els punts d’acord, i penso que els tenim en aquests grans consensos de país, que són que nosaltres anem pel camí per poder exercir l’autodeterminació. Sabem que aquests tres anys de repressió s’acaben amb una amnistia i per tant, aquests dos pilars són els àmbits en els quals treballarem, perquè hi ha consens absolut amb la CUP i amb Junts per Catalunya, i és el que defensa l’Oriol Junqueras. Ell diu que la millor manera d’aconseguir avançar en aquest camí és fent comprometre a l’Estat espanyol d’asseure’s a la taula, reconeixent que hi ha un conflicte polític i que aquest no se soluciona judicialitzant-lo, ni amb repressió, ni amb presó, ni amb exili, ni amb repressió econòmica ni res de tot el que hem viscut aquests tres anys. Se soluciona afrontant-ho políticament.
L’Oriol sempre ho ha tingut molt clar i per això té aquesta mirada tan estratègica, potser perquè també té aquesta formació d’historiador, per dir a aquelles persones que encara no s’han vist interpel·lades en el moviment per a una República Catalana justa i lliure, que aquesta també podria ser la seva opció. També cridem aquestes persones a formar part d’aquest projecte. Al final, el consens de tenir la màxima força possible per tirar endavant cap a la República i poder-la guanyar, sí que hi és.
Cal potser més didàctica, en explicar-ho, això? Ens evitaríem molts episodis desagradables, vist el vist.
Crec que Esquerra ha fet la feina, en aquest sentit. És a dir, després d’aquest octubre del 2017 vam fer Congrés Nacional. L’Oriol Junqueras i la Marta Rovira han escrit el llibre Tornarem a vèncer. No és un llibre per explicar les seves vivències, ni personals, ni per encallar-se en el passat, sinó per superar-ho, partint de la base d’aquest 1 d’octubre, que és el que ens dóna moltíssima força, i per poder traçar una estratègia per acabar guanyant, perquè al final el que volem és acabar guanyant aquesta república catalana, que ningú ens regalarà i que ens l’haurem de treballar.
Sí, però hi ha gent que no comparteix que s’hagi de superar res, que l’1 d’octubre hi és, i que d’allí sorgeix un mandat que s’ha de complir, si cal, amb tota la força possible. Com voleu convèncer aquestes persones? Cal una estratègia diferent?
No crec que calgui canviar l’estratègia. Crec que l’Oriol explica molt bé que les estratègies s’han d’adaptar a les circumstàncies, i en els punts i en les cruïlles que et trobes en el camí. Aleshores, ni canvien els objectius, ni hi ha cap renúncia, ni canvia cap estratègia, simplement estàs buscant el camí que et pot portar més ràpid a guanyar. I aquest camí no és d’Esquerra Republicana. És de país, i ha d’anar de la mà dels de Junts per Catalunya i de la CUP. I sobretot, no ha negar tampoc a una part que no seran ni votants d’ERC, de Junts i de la CUP, però que són els nostres veïns i veïnes i que no s’han de sentir expulsats en un projecte que volem que sigui guanyador. L’Oriol marca molt bé això.
Ningú no ha de voler imposar la seva manera de veure les coses, sinó que entre tots i totes hem de trobar la manera de tirar endavant. Han estat tres anys molt durs a causa de la repressió de l’Estat. Nosaltres no volem en cap cas quedar nos encallats en aquesta repressió, sinó avançar. Caldrà teixir complicitats, estratègia i teixir ritme, també.
Es veu amb cor de teixir bé amb la Laura Borràs?
Doncs sí. M’hi veig amb cor amb ella, i amb tots. És que si no llavors sí que voldria dir que estem renunciant a poder guanyar. Aquest és un camí on no hi sobra ningú, i a més avalats per les urnes del 14 de febrer, amb una majoria encara més sòlida a l’independentisme.
