Soc Fèlix Muñoz Taribó (el nom del restaurant és un homenatge a la mare), nascut a Palma de Mallorca i igualadí des dels nou anys. Tinc una filla, la Martina i estic a punt de tornar-me a casar. Estic molt implicat en la millor festa d’Igualada que m’ha fet l’honor de ser un Faruk i col·laboro amb l’esport amateur igualadí, especialment el del barri.
Per què es tan difícil trobar taula al Taribó?
Tenim molta demanda perquè als nostres clients els agrada el que fem. El nostre és un espai petit on solament hi caben quaranta persones. N’hi podríem fer cabre algunes més, però preferim que el client se senti el màxim de bé.
Es pot venir sense reservar taula?
És difícil trobar lloc disponible si no es reserva taula prèviament… millor fer-ho el dia abans. Em sap greu cada vegada que he de rebutjar un client per manca de taula, però l’espai és el que és.
El restaurant Taribó no està situat en un carrer cèntric d’Igualada i tot i això sempre és ple. A què atribueix l’èxit?
Tenim molt bona cuina, treballem amb bon producte i mirem de fer les coses molt ben fetes, tractant els clients com a amics, i amb molt respecte. Que el local sigui lluny del centre, just a tocar del Parc facilita trobar espai per aparcar a la vora del restaurant i això sempre ajuda.
El seu paper al restaurant quin és?
Hi poso la simpatia i la bellesa! Parlant seriosament, el meu paper és administrar, gestionar i dirigir l’empresa i atendre els comensals al menjador tan bé com es mereixen.
Fa quinze anys vostè funda el Taribó. Què el va fer decidir?
Sempre m’he dedicat a l’hostaleria, especialment la cafeteria. Vaig començar al Cafè Barcelona amb els meus pares. Un bon dia vaig conèixer l’Andrés, un gran cuiner i des d’aleshores treballem junts.
A poc a poc vàrem anar evolucionant de la cafeteria cap al restaurant i quan va tancar el bar on jo anava a fer tapes i veure el futbol, el vaig comprar. Sempre seguint les necessitats dels clients, l’hem anat transformant de bar a restaurant. Per això tenim una barra tan gran al Taribó, perquè el local és un bar reconvertit.
Quin és el plat estrella del Taribó?
Ara mateix la paella. Hi ha diversos plats molt demandats, però la paella s’emporta la palma. La fem cada dia. Els plats que fem intentem que siguin sempre amb productes de proximitat. La fruita la comprem a la botiga d’aquí al barri. Fins i tot les begudes les comprem a distribuïdors d’Igualada. Vaig estar cinc anys sense una marca puntera de cervesa, perquè m’exigien que les comprés al distribuïdor del Bages. Ara la tinc perquè la puc comprar a Igualada. Fora només hi comprem el que aquí no hi ha.
En els quinze anys de vida del Taribó, quin ha estat el moment més crític?
La pandèmia! Varen ser mesos molt difícils per a tothom, però a nosaltres ens va donar l’oportunitat de, atenent les necessitats dels clients, obrir la porta als plats per emportar-se. Això va ser especialment notable amb les paelles. Vam voler sortir del fins aleshores tradicional pollastre rostit i els canelons i oferíem paelles per endur-se a casa. Aquella crisi va ser, també, una oportunitat gràcies a seguir les necessitats dels clients. Avui, la paella per emportar encara és una part important del nostre servei als clients.
Presumeix de les receptes de la mare.
Sobretot dels cargols. És una recepta familiar de la família Taribó, una mica readaptada per l’Andrés, el nostre cuiner.
Els horaris són la major dificultat de dedicar-se a l’hostaleria?
Des de jove que els pares em varen inculcar que si em dedicava a l’hostaleria hauria de treballar quan els altres es diverteixen, però a l’hora de trobar personal, treballar els caps de setmana, sempre és una dificultat afegida.
S’ha penedit mai d’haver fundat un restaurant?
No, ni en els pitjors moments perquè l’èxit ha acompanyat, però confesso que sovint tinc por a no poder millorar més. Els preus de l’alimentació han pujat molt -i continuen pujant- però no podem aplicar els augments al preu del nostre menú ni rebaixar-ne la qualitat o la varietat de plats. El que fem es reduir els marges comercials. Tinc la sort de tenir un personal molt valuós, que tots remem en la mateixa direcció. Jo dono la cara al menjador però al darrere hi ha dues persones implicadíssimes, l’Andrés i la Loli, que són part fonamental del projecte.
Com definiries el teu restaurant?
El restaurant Taribó és com si estiguessis al menjador de casa teva, però servit per nosaltres.
Els dilluns, quan tanqueu, a què dediques el temps lliure?
Estic estudiant un grau superior en riscos laborals. Aquesta setmana he complert 46 anys i en porto vint-i-cinc a l’hostaleria. Els autònoms, en aquest país, estem molt castigats. Estic molt cremat de ser autònom. El pes de l’economia recau a les nostres espatlles i això em cansa molt.














