Aixecant la catifa – Josep M. Carreras

Des de fa uns anys, ja ens hem acostumat a sentir parlar de la corrupció dels polítics. Alguns fins i tot ho troben normal, perquè és una cosa inherent a la naturalesa humana. És certa la dita que “qui remena oli, els dits se n’unta”. Però el problema que es va desvetllant recentment no és el d’uns casos individuals de determinats polítics, sinó de la “corrupció política”, és a dir, les males pràctiques d’alguns partits que, com a tals, s’han vist immersos en una espìral de corrupció per poder continuar mantenint o augmentant les seves quotes de poder.
Una de les característiques del decadència de valors a què assistim es basa precisament en el fet d’haver convertit la democràcia en “partitocràcia”. Ja no es tracta de fer un servei –més o menys ben remunerat– al país sinó d’aprofitar-se de la situació per mantenir situacions de privilegi. Els casos dels 245.000 euros de fiança reclamats –però no pagats– per la fiscalia al PP per les obres a la seva seu a Madrid o els més de 800 milions repartits pel PSOE a Andalusia sense justificar-ne la destinació en són una bona mostra.
És evident la creixent falta de confiança de la gent en els partits, agreujada pels casos de corrupció. Aquelles persones a qui vàrem votar perquè arreglessin o almenys posessin ordre al país resulta que l’única cosa que han arreglat ha estat la seva butxaca La llista és molt llarga, massa llarga. No és estrany, doncs, que la militància hagi disminuït sensiblement. Però els partits, en comptes de buscar-ne les causes i retornar als principis que inspiraren la seva fundació, s’han refugiat en les grans empreses econòmiques per finançar-se. Naturalment, no es dirà mai obertament, però els favors amb favors es paguen. Tampoc no es dirà mai, però és evident que la influència dels grans holdings econòmics marca cada dia més les actuacions dels governs.
Però hi ha un altre fet encara més greu. Quan es va començar a aixecar la catifa i va aparèixer la porqueria, resulta que són les mateixes institucions de l’estat les que es neguen a facilitar la informació que permetria arribar al fons o, si més no, fet net dels casos que es coneixen. Que Hisenda es negui a donar documents comprometedors és incomprensible en un estat democràtic. Vivim,doncs, en una societat dominada pels interessos polítics que, a la vegada, són controlats pels grans grups econòmics.
Per tant, no és estrany que hi hagi moviments que facin bandera de la corrupció i s’erigeixin en portaveus d’una opinió generalitzada: que els partits tradicionals ja no serveixen i cal canviar el sistema. El problema, però, és que no diuen com ho pensen fer perquè el seu discurs es basa en el populisme i probablement no podran complir les promeses. La situació, doncs, és molt delicada perquè hi ha el perill de fugir del foc i caure a les brases. Mireu, si no, el cas de Grècia on ha calgut fer marxa enrere en els aspectes econòmics i socials que més vots varen donar a Syriza. Per això crec que els estats europeus haurien d’emprendre una política comuna de control dels partits i establir un sistema en el qual la democràcia no es limités a dipositar un vot en una urna cada quatre anys.
Josep M. Carreras