Certament tal i com apunta el “Xospi”, Josep Costa, en una conversa que hem mantingut: “L’amistat i la memòria constitueixen un patrimoni que cal preservar”. Acte seguit, aquella colleta de pre-adolescents dels anys 50’, em van tornar a posar en situació …
I, sí, tot va començar, a la dècada dels anys 50’, a partir d’una foto en blanc i negre que es van fer en els seus dies de la pre-adolescència set amics; set amics d’entre tots els que quotidianament es trobaven per a jugar en un espai que els era molt proper, per raons de veïnatge, la Plaça de la Creu. D’aleshores ençà, entre jocs i unes primeres confidències es va anar escrivint la història d’una més que sòlida amistat. Una amistat, inscrita en els valors de la innocència, l’honestedat i la generositat; conformada de primer, per set amics (X. Roig, C. Paradell, Xospi, A. Tomàs, J. Valiente, R. Paradell i P. Soler); i, en qüestió de temps, per uns quants més fins arribar a deu (R. Paradell, X. Roig, J. Carpi, P. Soler, C. Paradell, J. Valiente, A. Tomàs, Xospi, P. Aribau, J. Barrieres).
Després d’anys i anys, i amb uns vincles cada cop més ferms, la història d’aquests protagonistes sempre ha estat focalitzada a l’entorn del records viscuts i compartits a la seva Plaça de la Creu; atès que, a partir dels 7 o 8 anys, aquests nens van convertir aquesta plaça en el seu punt de trobada i se la van fer seva -a les hores lliures, de tornada de l’escola- per a jugar a l’amagatall, a les fletxes, a les boles, a patacons, a les xapes, a cavall fort, al mocador, etc.
Al cap d’uns anys, la vida els havia portat òbviament per diferents camins… Emperò, en arribar la jubilació, arran d’una trobada fortuïta, es va promoure la idea de tornar a repetir la mateixa seqüència d’aquella fotografia en blanc i negre. Seguidament, tot va ser fomentar el retrobament de la resta d’amics i convocar-se, novament, a la plaça de la Creu; i, ningú no va faltar a la cita. De retruc, independentment que el pas dels anys els havia canviat el semblant, tots van coincidir en què havien guanyat en experiència i tal vegada en saviesa; apuntant, si més no, que la riquesa més gran havia estat el conreu d’una amistat que mai no s’havia desdibuixat.
El records d’aquells dies de pre-adolescència i de joventut retornaven i es feien ben presents aportant a l’hora molta perspectiva de vida. No cal ni dir-ho que posar en valor l’amistat sempiterna els ha convidat a anar-se convocant -salvat el parèntesi de la pandèmia- en puntuals dinars i sobretaules any rere any… tal i com –tots ells- apunten, revivint les històries de: ”Quan jugàvem al carrer”.
