Organitzada per la Biblioteca Central i el departament de Cultura de l’Ajuntament d’Igualada, i amb la col·laboració de la revista Narranación, l’APLEC i les llibreries de la ciutat, el dissabte passat va tenir lloc, als espais de la biblioteca i a la mateixa plaça de Cal Font una nova edició del Mercat de Lletres d’Igualada. Això és, un dia festiu per a celebrar la paraula escrita amb un important nombre d’actes, entre els quals va revestir un interès especial una tertúlia, sota el reclam “Aatrapats a la foscor, els autors del noir català”, en la qual van participar-hi l’escriptor Marc Pastor; l’especialista Jordi Canal, i la directora de la Biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat, Il·lumi Ramos, com a moderadora de la taula; aportant unes oportunes dissertacions sobre aquest gènere negre literari, acompanyant-se d’una exposició al·lusiva a Catalunya.
Més enllà que, en la seva exposició i raonaments els dos tertulians van convidar el públic a analitzar, reflexionar i/o explicar el perquè -diguem- captiven i enganxen tant el misteri, els crims i els detectius, i per descomptat el suspens, dins de l’imaginari de cadascú fins a no poder deixar de llegir-los. Sembla que l’interès i la fascinació per l’univers narratiu del crim pugui raure en la combinació existent entre qualsevol acte de crueltat amb l’aparent humanitat que pot mostrar qualsevol dels seus protagonistes. Perquè, al cap i a la fi, un assassí pot ser algú que aparenta ser un membre normal d’una comunitat, però no deixa de ser un expert en la interpretació tramposa d’uns acceptables rols de conducta, especialment en el context de família, treball o esfera social en què habitualment es mou. I, resulta del tot excitant -des de la lectura de la ficció narrativa- anar desvetllant la intriga, per exemple, de qui és l’assassí. De fet, treure el cap, tot i que apassionadament a la novel·la negra i a la ment de personatges malaltissos, des de la nostra mirada crítica, condueix a la sàvia premissa que “un crim mai no compensa”.
Un breu passeig pels camins de la novel·la negra a casa nostra ens situa davant d’una literatura considerada com a un gènere menor, a mitjans del segle passat, malgrat l’existència d’un cert nombre de novel·listes catalans i, precisament, en una època, en què al règim franquista no li interessava gens que es parlés de crims a Espanya; i, en conseqüència, algun autor havia de servir-se de pseudònims. Tanmateix, si bé ja hi havia alguns precedents anteriors a la postguerra amb obres de Rafael Tasis, Cèsar August Jordana, Domènec Guansé i Mercè Rodoreda; un dels primers autors a qui cal situar-lo com a pioner de la novel·la negra en català és Manuel de Pedrolo. Després, ell mateix fixaria els cànons d’aquest gènere, assenyalant un segell i estructura literària pròpies.
En qüestió de temps s’aniria marcant una línia de creació literària amb diversos autors, fins i tot amb aparicions puntuals, alhora que a mitjans dels 60’s, Ediciones 62 va començar a publicar una col·lecció groga, La Cua de Palla, capitanejada pel mateix Pedrolo, que convidaria els lectors catalans a descobrir autors de la talla de Dashiell Hammett, John Le Carré, James M. Cain, Georges Simenon, Ed McBain, Patricia Highsmith o Raymond Chandler; tots ells amb una acceptació ràpida i exitosa.
Més endavant, Jaume Fuster i Manuel Vázquez Montalbán (aquest en espanyol), es convertirien en destacats referents de la novel·la negra, iniciant-se amb ells tota una revelació del gènere, i contribuint a trencar amb els corrents més formals d’una literatura massa controlada pel règim. Alhora, de mica en mica, anava emergint una sòlida inclinació per a desmarcar-se de les històries típiques d’enigma o misteri i decantar-se envers aquelles que convidaven a reptes intel·lectuals, de pensament i de reflexió en què, al seu torn, eren contemplades la denúncia social i el judici de valors. A la mateixa dècada dels 80’s, produccions d’aquest signe, ja gaudien d’un respectable reconeixement entre els lectors; mentre veien la seva aparició altres col·leccions, com ara La negra de La Magrana.
Al llarg de la dècada dels 90’s, un episodi de crisi de producció va conduir a un declivi d’aquest gènere; mentre que, precisament, amb l’entrada a l’actual mil·lenni va fer-se realitat la gran eclosió de la novel·la negra i policíaca catalana, tot essent publicades indistintament obres en sèrie i de caràcter costumista al costat d’altres de crònica urbana, social i històrica. I, ara, als nostres dies, el gènere negre, en català, apareix editat en col·leccions de diferents editorials, bo i aconseguint premis literaris francament consolidats gràcies a la qualitat dels seus autors. Emperò, al capdavall, val a dir que tot i les moltes publicacions, i després d’un llarg camí, la novel·la negra catalana encara té una fita per assolir: la seva projecció més enllà de les nostres contrades.
