Des del 2012, en què va ser instaurada -per a l’any següent- la celebració del Dia Mundial de la Ràdio cada 13 de febrer per part de l’Assemblea General de l’ONU, any rere any, aquesta ha estat una de les convocatòries més exitoses de tots els mitjans radiofònics a escala mundial. Efectivament, més enllà del reconeixement a tots els components que formen part de cada un dels equips radiofònics, cada 13 de febrer es ve posant en valor no només la prodigiosa trajectòria de cadascuna de les incomptable emissores sinó també la capacitat d’adaptar-se als imperatius de les innovacions tecnològiques, aconseguint totes elles arribar a aquest nou mil·lenni mostrant-se com a un dels serveis de la comunicació més àmpliament utilitzats i, presumiblement, de més credibilitat.
I és a propòsit d’aquesta data institucionalitzada, el Dia Mundial de la Ràdio, que per a aquesta ocasió em permeto, en tant que una incondicional usuària d’aquest mitjà, de dedicar unes paraules a la nostra recentment traspassada Maria Teresa Ratera i Castelltort, a l’edat de 92 anys; una igualadina que va ser una de les primeres dones amb veu que es donarien a conèixer com a locutores a la recent creada, l’any 1943, emissora radiofònica que es consolidaria més endavant com a Ràdio Igualada. Això és, va ser aquesta dona, Maria Teresa Ratera la que amb la seva melodiosa vocalització conduïa i amenitzava durant un parell d’hores un dels entranyables i populars programes dedicats al disc sol·licitat. L’any 1950, en plena Dictadura, amb motiu de la inauguració oficial de Ràdio Igualada, anomenada en aquell moment Estación Escuela número 4 del Frente de Juventudes, Maria Teresa Ratera veuria la seva incorporació laboral a aquesta emissora.
Tanmateix, si bé la primera locutora, dona, d’aquesta cadena radiofònica va ser Maria Teresa Prat; per a aquesta ocasió deixo anar, primer, el meu més sentit reconeixement a Maria Teresa Ratera, i per extensió a totes les altres dones que també participarien de la locució radiofònica, entre les quals: Carme Ratera, Lola Fillat, Marta Llacuna, Montserrat Planelles, Núria Barral, Maria Panedés, Gigí Fernández i Maria Teresa Fabregat; un elenc de locutores amb veu i una -aleshores- silenciada professionalitat, en uns temps en què prevalia un preponderant sistema patriarcal que feia que elles -les locutores- no fossin les que escrivien els guions radiofònics sinó, simplement, les encarregades de llegir-los. Malgrat aquesta casuística, per descomptat això no les fa en cap cas menys professionals.
Al servei dels ens públics i especialment dels governants, la ràdio, qualsevol ràdio, des dels seus orígens, ha contribuït en bona mesura a la creació d’un determinat estat d’opinió, constituint una eminent esfera de la comunicació amb funcions polítiques, socials, culturals i/o recreatives, subjectes als interessos econòmics de les capes dominants. Per tant, des del moment en què la ràdio va començar a formar part de la vida de la ciutadania, a tothora sotmesa al dictamen dels mandataris, des d’un major o menor repertori de programes, una lenta però progressiva presència de dones, en diferents emissores, van donar vida a l’ofici de locutores: unes primeres vocacionals d’aquest mitjà que habitualment eren seleccionades per a facilitar un potencial apropament de la ràdio a l’àmbit domèstic de totes les famílies, fins al punt de crear vincles i dissipar els límits entre el públic i el privat.
Realment des del primer moment de la Dictadura, la ràdio va passar a ser un veritable instrument de propaganda del règim, convertint-se en un inalterable monopoli informatiu que, al costat del poder eclesiàstic -amb diferents programes religiosos- va abastar tots els anys de Franquisme. En conseqüència, en un país capitalitzat políticament pel règim, les dones de la ràdio van ser un doble instrument al seu servei, capitanejades pel sistema i pels seus propis companys. Tot plegat, un univers de radiodifusió en què els homes han predominat i manat durant llargues dècades, i on les dones han trigat força a llaurar-se un categòric espai de professionalitat, fins a arribar al dia d’avui.
Això és, gràcies als processos de democratització i les pròpies vindicacions del Moviment Feminista, li ha estat reconegut el paper que correspon a la dona al món de la ràdio; de la mateixa manera que, com a “subjectes femenins”, aquelles pioneres locutores també són mereixedores d’elogis a la seva professionalitat.
