De mitjans de setembre fins a finals de gener del 2021, el Museu de la Pell ens regala una extraordinària exposició temporal de l’escultor igualadí Josep Campeny Santamaria (Igualada, 1858- Barcelona, 1922), una mostra d’escultures i dibuixos de diferent significació temàtica reunides sota el reclam de “Ritmes”, i emmarcades entre les estètiques del realisme i del modernisme, o el que és el mateix, un fabulós segell del pas del segle XIX al XX. A propòsit d’aquesta mostra va tenir lloc una pautada visita guiada i una lletrada ponència sobre aquest autor i la seva obra -especialment la referida a la ciutat de Igualada- a càrrec del catedràtic de Llengües clàssiques, Salvador Oliva March; amb puntuals aportacions del seu assaig “Escultura moderna i mitologia clàssica: La nissaga dels Campeny”.
Atenent, en concret, a la figura de Josep Campeny val a dir que aquest igualadí aviat va viure un trasllat a Barcelona, una circumstància que no el va privar de mantenir estrets vincles amb la seva ciutat natal. Format a l’Escola de Belles Arts de la Llotja de Barcelona, va poder seguir estudiant a París gràcies al mecenatge d’uns parents, la família Muntadas. En qüestió de temps, amb un extens recorregut d’exposicions la seva obra es va veure repartida per diferents geografies, alhora que no va trigar a ser mereixedora de notables premis, d’entre els quals una medalla de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888. Posteriorment, a l’any 1911, va guanyar un concurs per a esculpir tres fonts a l’Eixample de Barcelona; unes obres a les quals cal parar-hi atenció ja que permeten reconèixer i encara posar més en valor part d’uns treballs que van més enllà de l’àmbit contemplat en aquesta exposició. De més en més, la seva reeixida obra anava guanyant punts per a la posteritat fins que la seva incansable producció no es va veure interrompuda definitivament com a conseqüència d’una malaltia pulmonar.
Així, una expressa voluntat de descobrir altres peces extraordinàries de Campeny; aquestes tres fonts de Barcelona són una aproximació, independentment de la curiositat artística de cadascú, a un dels seus més famosos i populars conjunts escultòrics: unes encisadores escultures de marcat segell costumista que es podria dir que ens retornen a uns molt amables escenaris de la nostra infància i que, per cert, un gran nombre de barcelonins ni tan sols coneixen. Realitzades en bronze i pedra de l’antiga pedrera de Montjuïc, es tracta d’unes escultures de tres nois modelats amb els mateixos materials i llaurats amb detalls propis del modernisme; alguns desdibuixats pel pas de el temps. Uns petits monuments que fan de Barcelona un interessant i especial aparador a l’aire lliure de tresors esculpits que apunten a ser un sensible elogi a la simbiosi d’aigua i art, l’aigua font de vida necessària i la font com a element útil i decoratiu d’unes -aleshores- fredes vies urbanes. És a dir, als nostres dies, aquestes petites obres s’han convertit en un precís relat realista de la vida d’abans; on -si es vol a nivell anecdòtic- en els tres casos es va concedir el major protagonisme a aquests nens.
La font del Trinxa (o perdulari) és una obra localitzada a la confluència del carrer de Pelai amb la Ronda de la Universitat. En ella un adolescent somrient, de vestidura humil i descalç, està assegut sobre la font sostenint l’aixeta amb la divertida predisposició a esquitxar amb l’aigua aquí s’hi acosti.
La font del Nen del Càntir està situada a la Plaça d’Urquinaona. En ella la figura del nen està dempeus, i bufa per l’obertura d’un càntir com si volgués desembussar el sortidor, tot simulant la dura rutina d’anar a buscar aigua a la font amb dos pesats càntirs. D’altra banda, a la font de pedra hi ha dos brocs independents de la mateixa escultura.
La font de la Granota, situada a la Diagonal amb Còrcega, davant del Palau Robert, presenta el noi amb el tors nu i un barret de palla; en una posició recolzada -com si fos la riba d’un riu- i amb les dues mans subjectar una granota que, amb la boca oberta a través del broc permet el salt d’aigua sobre una espècie de pica de pedra.
