Aquest serà un any difícil. Els preus s’enfilen i enguany la pujada de gener tornarà a ser especialment dura. El president Rajoy diu que “amb estabilitat, confiança i normalitat a Catalunya, 2018 serà un bon any pel creixement i l’ocupació”. El ministre Luis de Guindos, frívolament diu que el procés català haurà costat com a poc mil milions d’euros, sense mirar la despesa i només avaluant la reducció del PIB català. Per ser persones amb responsabilitat, aquestes declaracions només es poden entendre políticament.
No parlen de despesa. Ni de les partides “opaques” de les que no es vol donar compte. Ni de l’impacte que tindrà en els comptes l’encariment de l’energia, fins ara artificialment baixa. Ni del que comportarà que el BCE doni per acabades moltes de les ajudes de les que Espanya ha gaudit abastament. Ni de que l’encariment del diner. Ni de que una economia tan endeutada com la nostra sigui difícilment sostenible. No, d’aquestes xifres mesurables i preocupants no en parlen. Presumeixen de l’eficàcia del govern en la creació de llocs de treball (però a finals del 2017 hi ha 3.412.781 aturats). Diuen ser un exemple d’Europa pel que fa al PIB (hi ha hagut una millora percentual, però l’espanyol és la meitat dels grans d’Europa). Callen que els beneficis de la “recuperació econòmica” no s’han distribuït d’igual manera a tothom. També que s’ha fet molt poc per restablir els bàsics per sustentar l’economia de l’estat. O que gran part de les actuacions han estat cara a la galeria o per afavorir estaments ben concrets, la majoria de propers al poder.
Estem en època de “creativitat”. D’explicar realitats que no ho són. Pocs són els que denuncien les notícies econòmiques falses que s’han propagat interessadament des de l’Estat. Per això, a força d’escoltar-les tan repetidament, acaben convertint-se en credo social. Són massa qui només s’informa pel que surt en els mitjans i del que s’inocula des de les altes esferes del poder. Ara ja posen els catalans com el boc expiatori a qui donar les culpes del que veuen que s’acosta. Repeteixen el desastre de les 3.200 empreses que han marxat de Catalunya, quan això només haurien d’afectar el PIB català, perquè no s’han mogut d’Espanya ni afecten el conjunt. Cerquen excitar les emocions en lloc de raonar els problemes.
Els indicis econòmics són preocupants. Va desapareixent la contenció de tarifes que hi ha hagut en els darrers anys. Alguns serveis essencials es disparen molt per sobre del que marca l’IPC. Augmenta el 11,88% en la tarifa en alta de l’Agència Catalana de l’Aigua (decisió del govern intervingut, per gravar el subministrament des de les conques dels rius als dipòsits municipals). Puja el transport metropolità (entre el 2% i el 2,5% en funció del títol). Els peatges (tant els que depenen de la Generalitat com els que depenen directament de l’Estat). El gas (un 6,2% de mitjana). La factura de la llum (el 2017 s’ha incrementat 10,8% segons els càlculs fets per Facua), Correus (10%)…
I continuen tenint l’atur més important de l’Europa desenvolupada. I molta ocupació a precari. Els salaris només pugen el mínim interprofessional. L’increment de les pensions aprovat en el darrer Consell de Ministres serà del 0,25%. La majoria de la població veurà de nou debilitada la seva capacitat adquisitiva, perquè la inflació, si bé s’ha moderat en la recta final de l’any, era el novembre del 1,2% al conjunt de l’Estat i de l’1,9% interanual a Catalunya. I si el consum, que ha estat el motor dels darrers anys, no pot seguir tibant, aviat es parlarà de greus problemes. Alguns experts ja parlen d’un estiu calent. I no només pel canvi climàtic. I no serà per culpa dels catalans, encara que alguns ho continuïn pregonant. Només ho seria si Catalunya assolís la independència. Aleshores el panorama per a tots ja seria un altre…
Pere Prat, Empresari
