Alguns sons són inaudibles per l’orella humana, però existeixen. Els senten alguns animals i es poden mesurar amb aparells de precisió. Els il·lusionistes juguen constantment en enganyar els nostres sentits i els fan creure aquelles realitats que perceben. També la ciència ens permet resoldre molts problemes creant falses realitats. Encara que no es vulgui reconèixer, estem en la ignorància permanent. Ja Plató posava en boca de Sòcrates que l’únic que sabem, és que no sabem res.
Pocs s’adonen que el temps és el bé més preuat que se’ns dóna. Es pot comptar el que ja s’ha gastat. Però es desconeix el que encara queda. Si el temps fos un article que es podés comprar, el seu preu seria molt alt. En la pel·lícula In Time (ací coneguda com El preu del demà) els individus sabien el temps que els quedava en una comptador que tenien implantat al braç. El temps es podia vendre i comprar (recarregar-se). Els més rics eren els que vivien més perquè en compraven. Els pobres havien de vendre’l per no malviure. Una ficció molt il·lustrativa de com vivim. Costa prendre consciència del temps. De com es gasta. A què es dedica. Es pot consumir de manera banal o aprofitant-lo al màxim. I molts es lamenten d’haver passat per la vida sense fer allò que haurien volgut. I encara que cada hora té seixanta minuts i cada minut seixanta segons, sabem que el temps és relatiu. No sols perquè ho digué Einstein per entendre millor l’Univers, sinó perquè es fa llarg en l’angoixa i curt en moments de felicitat. I tampoc totes les percepcions deixen la mateixa petjada. Algunes queden impreses en el subconscient. Són aquelles que cadascú interioritza, se n’adoni o no i que no les condiciona el temps, sinó la intensitat del impacte. L’eternitat és l’absència del temps. Un lloc on no n’hi ha. I és que hi poden haver moltes altres dimensions, encara que no les puguem entendre. Passa com en els sons. El fet que no els podem sentir, no vol dir que no existeixin. La matemàtica pura ja demostra que són possibles, imaginables i plausibles altres dimensions on no hi hagi el temps. Però no són demostrables amb els aparells que avui tenim a l’abast.
La immortalitat és no morir. Sempre s’ha dit que tot el que té un inici ha de tenir un final. Un paradigma lligat al temps. Però si no n’hi hagués, res s’acabaria. Vivim condicionats pel déu Kronos que diu que morir és una certesa. I a les preguntes, Què? Com? Quan? On? – sigui per les foteses de cada dia o per les qüestions transcendents – cadascú hi dóna les seves respostes. Però la realitat serà la que és, malgrat el que cadascú pensi, digui o faci.
Pere Prat, empresari
